ELS VIATGES THE TRIPS
 DIE REISEN LOS VIAJES
 
Carta al Rey anunciant
el descobrimient  d' America
Letter to the King announcing 
to him the discovery of America
Zeichen zum König,der verkündet zu ihm die Entdeckung von Amerika
Carta al Rey anunciandole 
el descubrimiento de America

detall de la Carta a Santàngel impresa per Pere Possa a Barcelona l'any 1493, 
on es dirigeix unicament al Rei i on dos dels primerstopònims amèricans 
Ferrandina i Illa Bella, van ser canviats posteriorment a Fernandina i Ysabela.
Colom envià des de Lisboa tres cartes de redactat molt similar: una als Reis, una altra carta dirigint-se a Gabriel Sanxis, tresorer d'Aragó, i una tercera a Lluís de Santàngel, escrivà de ració, que havia estat escrita el 15 de febrer, quan encara estaven a alta mar. Aquestes cartes son conegudes com "Carta d'en Colom anunciant el descobriment", "Carta de la primera Navegació", o amb el seu titol en llatí "De Insula Inventis", aplicant aquestes denominacions indistintament a les tres versions.

Cap dels originals de les tres cartes ens ha arribat. Coneixem que el contingut de les mateixes era el mateix (o molt similar) pel que coneixem de les seves versions impreses de dues d'elles: la carta dirigida a Santàngel i la dirigida a Sanxis. La dirigida a Santangel impresa per Pere Posa a primers d'abril de 1493 a Barcelona, i la dirigida a Sanxis, impresa per primer cop a Roma, Per Leandre Coscó el 30 de maig de 1493

Primeres edicions en català i en castellà
A Barcelona es procedí a l'impressió de la Carta que Colom trameté a Lluis de Santàngel el 15 de febrer de 1493 a l'impremta de Pere Posa pels voltans dels primers d'abril de 1493..

Mossèn Pere Posa, Prevere (Sant Joan d'Avinyonet ?- Barcelona 1506) fou el primer català en dedicar-se a l'art d'imprimir. Desde 1481 es dedicà a l'impressió associat a Pere Bru, amb qui, entre altres obres havia imprès "Vida del rei Alexandre", en català. L'any 1482 ja en solitari, desde el seu taller al carrer Boqueria, junt a l'esglèsia del Pi començà a revelar-se com un mestre del nou art. Imprimí, entre altres moltes obres Imitació de Crist, de Joan Gerson,1482, llibre de referencia artistica al emprar per primer cop una orla xilogràfica. Publicà moltes de les obres de Ramon Llull. Era al morir en 1506, prevere de l'esglèsia de Sant Jaume (actual plaça de Sant Jaume). 
Ha perviscut fins els nostres dies un exemplar de l'edició en castellà, i tenim coneixement de l'existencia d'una edició en català per una anotació d'en Ferran Colom a l'índex (abecedarius) de les obres de la Biblioteca Colombina on registra la carta enviada a Lluís de Santàngel i afegeix que estava escrita en català [7], i també perque s'hi fa esment en l'edició alemanya d'Estrasbourg de 1497. Per la majoria d'historiadors colombins catalans, la edició Prínceps de la Carta fou la de l'edició en català, no nomès per l'anotació d'en Ferran Colom o de l'edició de Estrasbourg, que demostra la seva existencia, sino per la gran quantitat de catalanades existents a les edicions posteriors

Primera edició en llatí
De la carta que en Colom trameté a Gabriel Sanxis, tresorer del rei, en Leandré de Coscó va imprimir a Roma la primera versió en llatí, canviant el nom del secretari a Rafael i afegint-hi un epigrama d'en Ramon Lluis de Corbera (Bisbe de Montpellier, fill de Joan de Corbera, militar de la Diocesis Barcelonina, qui es trovaba a Lisboa a l'arribada d'en Colom), datada a Roma el 30 de maig de 1493, impresa pel noble i literat aragonès Leandre Coscó, acòlit català del Papa Borja  i cambrer del Papa.

D'aquesta versió s'en van publicar fins a quatre reedicions a Roma. Altres diferencies entre l'edició en llatí i la en castella de Barcelona son que a la d'en Coscó especifica "pel nostre Rei" i "per tots els pobles d'Espanya", mentres que a l'edició castellana hi diu "per nostres Alteses" i "per la nació castellana".(NOTA:aixó diuen en Porter i la Varela, pero s'ha de comprobar si aixó es l'edició de Barcelona o la de Valladolid, perque crec que trabuquen...)

Altres edicions de la Carta
Desprès aparegueren les versions de Paris, Anvers i Basilea, propagant la noticia de la descoberta per tota Europa, segons Porter fins a disset, i en totes el nom del descobridor es escrit Colom, amb m. I totes elles van dirigides al Rei (Rex Hispanorum-Rei de les Espanyes), excepte l'impresa a Valladolid que especifica "por sus Altezas".

  • Edició castellana de la Carta a Santàngel de Valladolid, impresa per Pedro Giraldi i Miguel de Planes, desprès de 1493. Unica copia a Biblioteca Ambrosiana de Florencia. 
  • Segona edició en llatí de la Carta a Sanxis, De insulis Indiae supra Gangem nuper inuentis, Roma, impresa per Stephen Plannck el 1493. 
  • Primera edició de Basilea, en llatí de la Carta a Sanxis, Basilea, 1493-1494. 
  • Segona edició de Basilea, en llatí de la Carta a Sanxis, Basilea, 1493-1494. Existeixen avui en dia quatre copies d'aquesta edició, una d'elles a la Biblioteca publica Lenox de Nova York. 
  • Edició de Carolus Verardus, In laudem Serenissimi Ferdinandi Hispaniae regis Bethicæ & regni Granatæ obsidio victoria & tri&utildephus. Et de Insulis in mari Indico nuper inuentis. Basilea, Johann Bergmann de Olpe, 21 d'Abril de 1494. 
  • Edició de París, copia de la primera edició en llatí, Guyot Marchant, tres edicions, 1493. 
  • Edició de Antwerp, copia de l'edició llatina, Thierry Martins, 1493. Existeix una unica copia a la Royal Library de Brusseles. 
  • Edició de Roma de Silber. copia llatina. (Canvia Sanxis per Sanchez, i afegeix a la reina Isabel), Eucharius Silber [Argentius], Roma, 1493 
  • Edició en vers de Dati,Lettera delle isole novamente trovata, Eucharius Silber [Argentius], Roma, 15 de juny de 1493. 
  • Edició en vers de Dati,Lettera delle isole novamente trovata el Re di Spagna, Laurentius de Morgianus and Johann Petri, 26 d'cctubre de 1493. 
  • Edició en vers de Dati,Lettera delle isole novamente trovata el Re di Spagna, Laurentius de Morgianus and Johann Petri, 26 d'cctubre de 1495. 
  • Edició en vers de Dati,Isole Trouate Nouamente Per El Re di Spagna, Laurentius de Morgianus and Johann Petri, desprès de 26 d'cctubre de 1495. 
  • Edició en Giuliano Dati, Questa e la hystoria della inventiõe delle diese isole di Cannaria in Indiane extracte duna Epistola di Christofano Colombo, Florencia, desrpès del 26 d'octubre de 1493. 
  • Edició en alemany. Ein schön hübsch lesen von etlichen inßlen die do in kurtzen zyten funden synd durch de künig von hispania Bartholomeus Kistler, Estrasburg, 30 de setembre de 1497. 
Carta de Colom a 
Lluis de Santàngel
impresa a Barcelona el 1493
en castellà

Senyor: 
Perquè sé que haureu plaer de la gran victòria que Nostre Senyor m'ha donat en el meu viatge vos escric aquesta, per la qual sabreu cóm en vint dies vaig passar a les Índies amb l'armada que els il•lustríssims Rei i Reina, nostres senyors, em donaren, on trobí moltes illes poblades amb gent sense nombre, i de elles totes he  pres possessió per Ses Alteses amb pregó i bandera reial estesa. i no em fou contradit. 

A la primera que jo vaig trobar vaig posar de nom Sant Salvador, en commemoració de s'Alta Majestat, el qual meravillosament tot això ens ha donat; els indis l'anomenen Guanahani. A la segona vaig posar de nom la illa de Santa María de Concepció, a la tercera, Ferrandina; a la quarta, Illa Bella, a la cinquena, l'Illa Joana, i així a cadascuna un nom nou. 

Quan jo vaig arribar a la Joana vaig seguir la seva costa cap al ponent, i la vaig trobar tant gran que vaig pensar que seria terra ferma, la província de Catai. I com no vaig trobar viles i llocs a la costa del  mar, sinó petites poblacions, amb la gent de les quals no pogué parlar, perquè tots fugien, vaig anar endavant en el camí, pensant que no trobaria grans ciutats ni viles, i al cap de moltes llegues, vist que no hi havia novetat, i que la costa em portava al nord, d'on la meva voluntat era contrària, perquè l'hivern arribava, i jo tenia el propòsit d'anar en ell a l'austre,  i també el vent m'hi portava, decidí no esperar un altre temps i vaig tornar enrere fins un port assenyalat, des d'on vaig enviar dos homes a terra, per saber si havia rei o grans ciutats. Anaren tres jornades, i van trobar 
infinites poblacions petites i gent sense nombre, mes no cosa de regiment, pel qual se’n varen tornar.

Jo entenia per altres indis, que havia pres, com contínuament aquesta terra era illa, i així vaig seguir la costa de ella cap a l'orient cent-set llegues fins on acabava. Des d'aquest cap vaig veure una altra illa a l'orient, distant d'aquesta divuit llegües, a la qual després 
vaig posar de nom la Hispaniola; i allí vaig anar, i vaig seguir la part septentrional, així com de l'illa Joana al orient, 188 grans llegues per línia recta, la qual i totes les altres són molt fèrtils en molt grau, i aquesta en extrem. 

En ella hi han molts ports a la costa del mar, sense comparança  d'altres que jo sàpiga en cristians i molts rius, i bons i grans que és meravella; Les terres de ella son  altes i en ella moltes serralades i muntanyes altíssimes, sense  comparança de l'illa de Tenerife, totes formosíssimes, de mil maneres, i totes transitables, i plenes d'arbres de mil maneres i alts que semblen que arriben al cel; i tinc per dit que mai perden la fulla, segons puc comprendre, que els vaig veure tan verds i tan formosos como son per maig a Espanya, i uns d'ells florits, uns altres de ells amb fruits, i d'ells en altres cassos segons la seva qualitat; qualitat. I cantava el rossinyol i altres ocellets de mil maneres al mes de novembre per 
allí on jo caminés.

Hi han palmeres de sis o de vuit maneres, que és admiració veure, per la diformitat formosa de elles, així com els altres arbres i fruits i herbes. En ella hi han pinedes a meravella, campanyes grandíssimes, i hi ha mel, i moltes classes d'aus, i fruites molt diverses. En les terres hi han moltes mines de metalls, i hi ha gent en estimable nombre. La Espanyola es meravella: les serres i les muntanyes, i les hortes, i les campanyes, y les terres tan formoses i gruixudes per a plantar i sembrar, per a criar ramats de totes classes, per a edificar viles i llocs.
Els ports de la mar, aquí no hauria creença sense vista, i dels rius molts i grans i bones aigües, els més dels quals porten or. En els arbres i fruits i herbes hi han grans diferencies amb els de l'illa Joana. En aquesta hi han moltes especieries, i grans mines d'or i d'altres metalls. 
La gent d'aquesta illa  i de totes les altres que he trobat o tingut noticia,  caminen tots nus, homes i dones, tal i com les seves mares els pariren, encara que algunes dones es tapen un sol lloc amb una fulla de herba o una còfia de cotó que fan per a això. 

Ells no tenen ferro, ni acer, ni armes, ni són per això, no perquè no sigui gent ben disposada i de formosa alçada, llevat que son molt porucs a meravella. No tenen altres armes que les de canya quan estan amb la llavor, a les quals els posen un palet agut; i no gosen utilitzar d'aquelles; que molts cops m'ha passat enviar a terra dos tres homes a alguna vila a parlar, i sortir cap a ells un sense nombre d'ells, i desprès que els veien arribar fugien, a no esperar pare a fill; i això no perquè a cap d'ells s'les hagi fet mal abans, almenys on jo haja estat i pogut parlar, els he donat tot el que tenia, així teles com altres coses moltes, sense rebre per això cosa alguna; mes són així porucs sense remei. 

Veritat és que, després que s'asseguren i perden aquesta 
por, ells són tant sense engany i tan liberals del que tenen que no ho creuria sinó qui ho veiés. Ells, de cosa que tinguin, demanant-la mai donen un no;abans conviden la persona amb això i mostren tant d'amor que donarien els cors, i volen ja sigui cosa de valor, ja sigui de poc preu, després per qualsevol cosa, de qualsevol manera que sigui que se li doni, marxen contents.

Jo vaig defensar que no se'ls donessin coses tan vils com trossos de escudelles trencades i trossos de vidre trencat, i caps de d'agulletes; encara perquè això a ells podia agradar, i semblar la major joia del mon, que succeí que un mariner pe una agulleta d'or de pes de dos castellans i mig, i altres, d'altres coses que valien molt menys, molt mes, ja per blanques noves, donaves per elles tot quan tenien, encara que fossin dos o tres castellans d'or, o una arrova o dos de cotó filat.
Fins i tot els pedaços d'arc trencats, o de les pipes prenien, i donaven el que tenien com besties, així que em va semblar malament ,i ho vaig defensar, i donava jo mil coses bones, que jo portava, perquè prenguin amor i a partir d’això es facin cristians, i  s'inclinin al servei de Ses Alteses i de tota la nació castellana, i procurin de ajuntar i donar-nos de les coses que tenen en abundància i ens son necessàries.

I no coneixien cap secta ni idolatria, malgrat que tots creuen que les forces i el be son al cel, i creien molt fermament que jo amb aquets navilis i gent, venia del cel, i en tal concepte en rebien arreu, desprès d'haver perdut la por. I això no procedeix perquè siguin ignorants, sinó de molt subtil enginy, i homes que naveguen totes aquelles mars, que es meravella el bon conte que ells donen de tot, sinó perquè mai van veure gent vestida ni navilis semblants.
I després que vaig arribar a les Índies, a la primera illa que vaig trobar vaig prendre per força alguns d'ells per a que aprenguessin i em donessin noticia del que hi havia en quelles parts, així va ser com després ens entenien, i nosaltres a ells, quan per llengua o senyes, i aquests han après molt. Avui en dia els porto que encara creuen que 
vinc del cel, per molta conversa que hagin tingut amb mi, i aquets eren els primers a dir-ho on jo arribava, i els altres anaven corrent de casa en casa, i a les viles properes amb veus altes: "veniu, veniu, veniu a veure la gent del cel".  Així tots, tant homes com dones, desprès  de tenir el cor segur de nosaltres, venien que no quedava ni gran ni petit, i tots portaven de menjar i de beure, que donaven amb un amor meravellós. 

Ells tenen en totes les illes moltes canoes, a manera de fustes de rem; algunes grans i algunes petites, i algunes són que una fusta de divuit bancs; No són tan amples perquè son d' una sola fusta, més una fusta no podria amb elles al rem perquè van tant rapides que no es cosa de creure. I amb aquestes naveguen totes aquelles illes, que son innombrables, i porten les seves mercaderies. Algunes d'aquestes canoes he vist amb 70 i 80 homes en ella, i cadascun amb el seu rem. 

En totes aquestes illes no vaig veure molta diversitat en l'estructura de la gent, ni en les costums, ni en la llengua, exceptuant que tots s'entenen, que es cosa molt singular, per al que espero què determinaran les seves Alteses per a la conversió d'ells a la nostra santa fe, a la qual són molt disposats. 

Ja vaig dir com jo havia caminat 107 llegües per la costa de la mar, per la dreta de la línia d'occident a orient, per l'illa Joana, i pel camí fet puc afirmar que aquesta illa és major que la d'Anglaterra i Escòcia juntes, perquè desprès d'aquestes 107 llegues, em queden de la part de ponent dues províncies on no he anat, l'una de les quals anomenen Avan, on neix la gent amb cua; les quals províncies no poden tenir una longitud de menys de 50 a 80 llegues, segons vaig poder entendre d'aquets indis que jo tinc, els quals saben de totes aquestes illes. 

Aquesta altra Espanyola de perímetre en te més que l'Espanya tota, des Cotlliure, per costa de mar, fins a Fuenterabía, a Viscaia, ja que en una vaig navegar 188 grans llegües per recta línia d' occident a orient. Aquesta és per desitjar i vista per mai deixar, a la qual, donat que 
en totes he pres possessió en nom de ses Alteses, i totes son mes grans del que jo puc dir, i totes tinc per de ses Alteses, quins d'elles poden disposar com i tant 
complidament com dels regnes de Castella, en aquesta Espanyola, en el lloc més convenient i millor comarca per les mines de l'or i de tota classe així de la terra ferma 
d’aquí com d'aquella d'allà del Gran Ca, on hi haurà gran tracte i guanys, he pres possessió d'una vila gran, a la qual vaig posar de nom la Vila de Nativitat, i dins d’ela he fet un fort i fortalesa, que ja a aquestes hores estarà del tot acabada, i he deixat en ella gent suficient per a aquest fi, amb armes, artilleries i vitualles per a més d'un any, i fusta, i mestre de la mar en totes arts per a fer  obres;  i gran amistat amb el Rei d'aquella terra,  en tant grau que es preciava d'anomenar i tenir-me per germà, i encara que es canviés la voluntat d'ofendre a aquesta gent, ni ell 
ni els seus no saben que son les armes, i caminen despullats com ja he dit i son els mes porucs  que hi ha al món, així que la gent que allà queda es suficient per a controlar tota aquella terra, i es illa sense perill per a les seves persones, sàpiguen-ne regir. 

En totes aquestes illes em sembla que tots els homes son contents amb una dona, i al seu majoral o rei donen fins a vint. Les dones em sembla que treballen mes que 
els homes. Ni he pogut entendre si tenien bens propis, que em va semblar veure que aquell que un tenia tots feien part, en especial de les coses de menjar.

En aquestes illes fins ara no he trobat homes monstres com molts pensaven, mes aviat es tota la gent de molt bona manera, ni són negres com a Guinea, excepte en 
els seus cabells eriçats, i no es crien on hi ha massa força dels raigs solars; és veritat que el sol té allà gran força, ja que és distant de la línia equinoccial vint i sis graus. En aquestes illes, on hi han grans muntanyes, tenia força el fred aquest hivern, més ells el pateixen per costum, i amb l'ajut de les viandes que mengen amb moltes espècies i molt calents en excés. Així que mostres no he trobat, ni 
noticia, excepte en una illa Quaris, la segona a la entrada de les Indies, que es poblada per una gent que es tinguda en totes les illes per molt ferotge, perquè mengen carn humana. 

Aquests tenen moltes canoes, amb les quals corren totes les Illes de l'Índia, i roben i prenen quant poden; ells no son mes disformes que els altres, exceptuat que tenen el costum de portar els cabells llargs com dones, i usen arcs i fletxes de les mateixes armes de canyes, amb un palet a la punta  per defecte de ferro que no tenen. Son ferotges entre aquets altres  pobles que son en molt grau covards, mes jo no els tinc per res en mes que els altres. Aquests són aquells que tracten amb les dones de Matinino, que és la primera illa partint de Espanya cap a les Indies que es troba, en la qual no hi ha cap home. Elles no usen exercici femení sinó arcs i fletxes com els abans dits de canyes, i s'armen i es resguarden amb llaunes d'aram, del que en tenen molt.

Una altra illa hi ha, m’asseguren que major que la Espanyola, en què les persones no tenen cap cabell. En aquesta hi ha or sense conte i d'aquesta i de les altres porto amb mi indis per testimoni. 

En conclusió, a parlar d'això només s'ha fet aquest viatge, dit així de correguda,  poden veure ses Alteses que jo els donaré or quant tingueren menester amb molt poca ajuda que Ses Alteses em donaran ara, especieria i cotó tant com ses Alteses manin, màstic, tant quan manin carregar, del qual fins avui no s'ha trobat excepte a Grècia la l'illa de Xío, i el senyoriu el ven com vol, i àloe el que vulguin carregar, i esclaus els que manin carregar, i seran dels idolatres, i crec haver trobat ruibarb i canyella, i altres mil coses de substancia trobaré, que hauran trobat la gent que jo enllà vaig deixar, perquè no m'he parat enlloc, en quant el vent m'ha permès navegar, i només a la vila de Nativitat, en quant la vaig deixar assegurat i assentat. I la veritat molt mes faria, si em donessin els navilis com jo vaig demanar.

Això és gran i etern Déu nostre Senyor, el qual dóna a tots aquells que fan el seu camí victòria de coses que semblen impossibles. I aquesta assenyaladament fou la 
primera, perquè, encara que d'aquestes terres s'hagi parlat o escrit, tot va per conjectures sense haver-les vist, malgrat comprendre-ho els oients que ho escoltaven i jutjaven mes per parlar que per coneixença. Així que dons Nostre Redemptor va donar aquesta victòria als nostres il•lustríssims Rei i Reina, i als seus regnes famosos de tan alta troballa, on tota la cristiandat ha de prendre  alegria i fer grans festes, i donar gràcies solemnes a la Santa Trinitat amb moltes oracions solemnes, per tant exalçament que hi hauran, al tornar-se tants pobles a nostra santa fe, i desprès pels béns temporals que no solsamènt la Espanya, més tots els cristians tindran aquí refrigeri i guany. 

Això segons el fet, així em breu. 
Data a la caravel•la, 
sobre les illes de Canària,
a 15 de febrer any 1493. 

Farà el que manareu. 
L'Almirant. 

Anima que venia dins a la carta 

Després d'aquesta escrita i estant en mar de Castella, va sortir tant vent amb mi, sud-sud-oest, que m'ha fet descarregar els vaixells. Però corí aquí en aquest port de Lisboa avui, que fou la major meravella del món, on acordi escriure a seus Alteses. En totes les Indies he trobat sempre els temporals com el maig; on jo vaig anar en 33 dies i vaig tornar en 
28, amb la salvetat que aquestes tormentes m'han detingut 13 dies corrent per aquest mar. 
Diuen aquí tots els homes de la mar que mai va haver tant mal hivern ni tantes pèrdues de naus.

Data a catorze dies de març. 

Aquesta Carta va enviar Colom al Escrivà de ració de les illes trobades a les Indies.
Continguda en una altra a ses Alteses

Carta de Colom a
Gabriel Sanxis
impresa a Roma el 1493
en llatí

Perquè sé que haureu plaer de la gran victòria que Nostre Senyor m'ha donat en el meu viatge vos escric aquesta, per la qual sabreu cóm en trenta tres dies vaig passar del port de Cadís a les Índies amb l'armada que els il•lustríssims Rei i Reina, nostres senyors, em donaren, on trobí moltes illes poblades amb gent sense nombre, i de elles totes he  pres possessió per Ses Alteses amb pregó i bandera reial estesa. i no em fou contradit. 

A la primera que jo vaig trobar vaig posar de nom Sant Salvador, en commemoració de s'Alta Majestat, el qual meravillosament tot això  ens ha donat; els indis l'anomenen Guanahani. A la segona vaig posar de nom la illa de Santa María de Concepció, a la tercera, Fernandina; a la quarta, Isabela, a la cinquena, l'Illa Joana, i així a cadascuna un nom nou. 

Quan jo vaig arribar a la Joana vaig seguir la seva costa cap al ponent, i la vaig trobar tant gran que vaig pensar que seria terra ferma, la província de Catai. I com no vaig trobar viles i llocs a la costa del  mar, sinó petites poblacions, amb la gent de les quals no pogué parlar, perquè tots fugien, vaig anar endavant en el camí, pensant que no trobaria grans ciutats ni viles, i al cap de moltes llegues, vist que no hi havia novetat, i que la costa em portava al nord, d'on la meva voluntat era contrària, perquè l'hivern arribava, i jo tenia el propòsit d'anar en ell a l'austre,  i també el vent m'hi portava, decidí no esperar un altre temps i vaig tornar enrere fins un port assenyalat, des d'on vaig enviar dos homes a terra, per saber si havia rei o grans ciutats. Anaren tres jornades, i van trobar 
infinites poblacions petites i gent sense nombre, mes no cosa de regiment, pel qual se’n varen tornar.

Jo entenia per altres indis, que havia pres, com contínuament aquesta terra era illa, i així vaig seguir la costa de ella cap a l'orient cent-set llegues fins on acabava. Des d'aquest cap vaig veure una altra illa a l'orient, distant d'aquesta divuit llegües, a la qual després vaig posar de nom la Hispaniola; i allí vaig anar, i vaig seguir la part septentrional, així com de l'illa Joana al orient, 188 grans llegues per línia recta,  la qual i totes les altres són molt fèrtils en molt grau, i aquesta en extrem. 

En ella hi han molts ports a la costa del mar, sense comparança  d'altres que jo sàpiga en cristians i molts rius, i bons i grans que és meravella; Les terres de ella son  altes i en ella moltes serralades i muntanyes altíssimes, sense  comparança de l'illa de Tenerife, totes formosíssimes, de mil maneres, i totes transitables, i plenes d'arbres de mil maneres i alts que semblen que arriben al cel; i tinc per dit que mai perden la fulla, segons puc comprendre, que els vaig veure tan verds i tan formosos como son per maig a Espanya, i uns d'ells florits, uns altres de ells amb fruits, i d'ells en altres cassos segons la seva qualitat; qualitat. I cantava el rossinyol i altres ocellets de mil maneres al mes de novembre per 
allí on jo caminés.

Hi han palmeres de sis o de vuit maneres, que és admiració veure, per la diformitat formosa de elles, així com els altres arbres i fruits i herbes. En ella hi han pinedes a meravella, campanyes grandíssimes, i hi ha mel, i moltes classes d'aus, i fruites molt diverses. En les terres hi han moltes mines de metalls, i hi ha gent en estimable nombre. La Espanyola es meravella: les serres i les muntanyes, i les hortes, i les campanyes, y les terres tan formoses i gruixudes per a plantar i sembrar, per a criar ramats de totes classes, per a edificar viles i llocs.
Els ports de la mar, aquí no hauria creença sense vista, i dels rius molts i grans i bones aigües, els més dels quals porten or. En els arbres i fruits i herbes hi han grans diferencies amb els de l'illa Joana. En aquesta hi han moltes especieries, i grans mines d'or i d'altres metalls. 
La gent d'aquesta illa  i de totes les altres que he trobat o tingut noticia,  caminen tots nus, homes i dones, tal i com les seves mares els pariren, encara que algunes dones es tapen un sol lloc amb una fulla de herba o una còfia de cotó que fan per a això. 

Ells no tenen ferro, ni acer, ni armes, ni són per això, no perquè no sigui gent ben disposada i de formosa alçada, llevat que son molt porucs a meravella. No tenen altres armes que les de canya quan estan amb la llavor, a les quals els posen un palet agut; i no gosen utilitzar d'aquelles; que molts cops m'ha passat enviar a terra dos tres homes a alguna vila a parlar, i sortir cap a ells un sense nombre d'ells, i desprès que els veien arribar fugien, a no esperar pare a fill; i això no perquè a cap d'ells s'les hagi fet mal abans, almenys on jo haja estat i pogut parlar, els he donat tot el que tenia, així teles com altres coses moltes, sense rebre per això cosa alguna; mes són així porucs sense remei. 

Veritat és que, després que s'asseguren i perden aquesta 
por, ells són tant sense engany i tan liberals del que tenen que no ho creuria sinó qui ho veiés. Ells, de cosa que tinguin, demanant-la mai donen un no; abans conviden la persona amb això i mostren tant d'amor que donarien els cors, i volen ja sigui cosa de valor, ja sigui de poc preu, després per qualsevol cosa, de qualsevol manera que sigui que se li doni, marxen contents.

Jo vaig defensar que no se'ls donessin coses tan vils com trossos de escudelles trencades i trossos de vidre trencat, i caps de d'agulletes; encara perquè això a ells podia agradar, i semblar la major joia del mon, que succeí que un mariner pe una agulleta d'or de pes de dos castellans i mig, i altres, d'altres coses que valien molt menys, molt mes, ja per blanques noves, donaves per elles tot quan tenien, encara que fossin dos o tres castellans d'or, o una arrova o dos de cotó filat.
Fins i tot els pedaços d'arc trencats, o de les pipes prenien, i donaven el que tenien com besties, així que em va semblar malament ,i ho vaig defensar, i donava jo mil coses bones, que jo portava, perquè prenguin amor i a partir d’això es facin cristians, i  s'inclinin al servei de Ses Alteses i de tota la nació castellana, i procurin de ajuntar i donar-nos de les coses que tenen en abundància i ens son necessàries.

I no coneixien cap secta ni idolatria, malgrat que tots creuen que les forces i el be son al cel, i creien molt fermament que jo amb aquets navilis i gent, venia del cel, i en tal concepte en rebien arreu, desprès d'haver perdut la por. I això no procedeix perquè siguin ignorants, sinó de molt subtil enginy, i homes que naveguen totes aquelles mars, que es meravella el bon conte que ells donen de tot, sinó perquè mai van veure gent vestida ni navilis semblants.
I després que vaig arribar a les Índies, a la primera illa que vaig trobar vaig prendre per força alguns d'ells per a que aprenguessin i em donessin noticia del que hi havia en aquelles parts, així va ser com després ens entenien, i nosaltres a ells, quan per llengua o senyes, i aquests han après molt. Avui en dia els porto que encara creuen que vinc del cel, per molta conversa que hagin tingut amb mi, i aquets eren els primers a dir-ho on jo arribava, i els altres anaven corrent de casa en casa, i a les viles properes amb veus altes: "veniu, veniu, veniu a veure la gent del cel".  Així tots, tant homes com dones, desprès  de tenir el cor segur de nosaltres, venien que no quedava ni gran ni petit, i tots portaven de menjar i de beure, que donaven amb un amor meravellós. 

Ells tenen en totes les illes moltes canoes, a manera de fustes de rem; algunes grans i algunes petites, i algunes són que una fusta de divuit bancs; No són tan amples perquè son d' una sola fusta, més una fusta no podria amb elles al rem perquè van tant rapides que no es cosa 
de creure. I amb aquestes naveguen totes aquelles illes, que son innombrables, i porten les seves mercaderies. Algunes d'aquestes canoes he vist amb setanta i vuitanta homes en ella, i cadascun amb el seu rem. 

En totes aquestes illes no vaig veure molta diversitat en l'estructura de la gent, ni en les costums, ni en la llengua, exceptuant que tots s'entenen, que es cosa molt singular, per al que espero què determinaran ses Alteses per a la conversió d'ells a la nostra santa fe, a la qual són molt disposats. 

Ja vaig dir com jo havia caminat cent-set llegües per la costa de la mar, per la dreta de la línia d'occident a orient, per l'illa Joana, i pel camí fet puc afirmar que aquesta illa és major que la d'Anglaterra i Escòcia juntes, perquè desprès d'aquestes 107 llegues, em queden de la part de
ponent dues províncies on no he anat, l'una de les quals anomenen Anam, on neix la gent amb cua; les quals províncies no poden tenir una longitud de menys de 50 a 80 llegues, segons vaig poder entendre d'aquets indis que jo tinc, els quals saben de totes aquestes illes. 

Aquesta altra Espanyola de perímetre en te més que l'Espanya tota, des Cotlliure, a Catalunya, per costa de mar, fins a Fuenterabía, a Viscaia, ja que en una vaig navegar 188 grans llegües per recta línia d' occident a orient. Aquesta és per desitjar i vista per mai deixar, a la qual, donat que en totes he pres possessió en nom de ses Alteses, i totes son mes grans del que jo puc dir, i totes tinc per de ses Alteses, quins d'elles poden disposar com i tant complidament com dels regnes de Castella, en aquesta Espanyola, en el lloc més convenient i millor comarca per les mines de l'or i de tota classe així de la terra ferma d’aquí com d'aquella d'allà del Gran Ca, on hi haurà gran tracte i guanys, he pres possessió d'una vila gran, a la qual vaig posar de nom la Vila de Nativitat, i dins d’ela he fet un fort i fortalesa, que ja a aquestes hores estarà del tot acabada, i he deixat en ella gent suficient per a aquest fi, amb armes, artilleries i vitualles per a més d'un any, i fusta, i mestre de la mar en totes arts per a fer  obres;  i gran amistat amb el Rei d'aquella terra,  en tant grau que es preciava d'anomenar i tenir-me per germà, i encara que es canviés la voluntat d'ofendre a aquesta gent, ni ell ni els seus no saben que son les armes, i caminen despullats com ja he dit i son els mes porucs  que hi ha al món, així que la gent que allà queda es suficient per a controlar tota aquella terra, i es illa sense perill per a les seves persones, sàpiguen-ne regir. 

En totes aquestes illes em sembla que tots els homes son contents amb una dona, i al seu majoral o rei donen fins a vint. Les dones em sembla que treballen mes que 
els homes. Ni he pogut entendre si tenien bens propis, que em va semblar veure que aquell que un tenia tots feien part, en especial de les coses de menjar.

En aquestes illes fins ara no he trobat homes monstres com molts pensaven, mes aviat es tota la gent de molt bona manera, ni són negres com a Guinea, excepte en 
els seus cabells eriçats, i no es crien on hi ha massa força dels raigs solars; és veritat que el sol té allà gran força, ja que és distant de la línia equinoccial vint i sis graus. En aquestes illes, on hi han grans muntanyes, tenia força el fred aquest hivern, més ells el pateixen per costum, i amb l'ajut de les viandes que mengen amb moltes espècies i molt calents en excés. Així que mostres no he trobat, ni 
noticia, excepte en una illa Quarives, la segona a la entrada de les Indies, que es poblada per una gent que es tinguda en totes les illes per molt ferotge, perquè mengen carn humana. 

Aquests tenen moltes canoes, amb les quals corren totes les Illes de l'Índia, i roben i prenen quant poden; ells no son mes disformes que els altres, exceptuat que tenen el costum de portar els cabells llargs com dones, i usen arcs i fletxes de les mateixes armes de canyes, amb un palet a la punta  per defecte de ferro que no tenen. Son ferotges entre aquets altres  pobles que son en molt grau covards, mes jo no els tinc per res en mes que els altres. Aquests són aquells que tracten amb les dones de Matinino, que és la primera illa partint de Espanya cap a les Indies que es troba, en la qual no hi ha cap home. Elles no usen exercici femení sinó arcs i fletxes com els abans dits de canyes, i s'armen i es resguarden amb llaunes d'aram, del que en tenen molt.

Una altra illa hi ha, m’asseguren que major que la Espanyola, en què les persones no tenen cap cabell. En 
aquesta hi ha or sense conte i d'aquesta i de les altres porto amb mi indis per testimoni. 

En conclusió, a parlar d'això només s'ha fet aquest viatge, dit així de correguda,  poden veure ses Alteses que jo els donaré or quant tingueren menester amb molt poca ajuda que Ses Alteses em donaran ara, especieria i cotó tant com ses Alteses manin, màstic, tant quan manin carregar, del qual fins avui no s'ha trobat excepte a Grècia la l'illa de Xío, i el Senyoriu (de Gènova) el ven com vol, i àloe el que vulguin carregar, i esclaus els que manin carregar, i seran dels idolatres, i crec haver trobat ruibarb i canyella, i altres mil coses de substancia trobaré, que hauran trobat la gent que jo enllà vaig deixar, perquè no m'he parat enlloc, en quant el vent m'ha permès navegar, i només a la vila de Nativitat, en quant la vaig deixar assegurat i assentat. I la veritat molt mes faria, si em donessin els navilis com jo vaig demanar.

Això és gran i etern Déu nostre Senyor, el qual dóna a tots aquells que fan el seu camí victòria de coses que semblen impossibles. I aquesta assenyaladament fou lprimera, perquè, encara que d'aquestes terres s'hagi parlat o escrit, tot va per conjectures sense haver-les vist, malgrat comprendre-ho els oients que ho escoltaven i jutjaven mes per parlar que per coneixença. Així que dons Nostre Redemptor va donar aquesta victòria als nostres il•lustríssims Rei i Reina, i als seus regnes famosos de tan alta troballa, on tota la cristiandat ha de prendre  alegria i fer grans festes, i donar gràcies solemnes a la Santa Trinitat amb moltes oracions solemnes, per tant exalçament que hi hauran, al tornar-se tants pobles a nostra santa fe, i desprès pels béns temporals que no solsamènt la Espanya, més tots els cristians tindran aquí refrigeri i guany, aixó segon ho serà en breu. 

Data a la caravel•la, 
sobre l'Illa de Santa Maria 
a 18 de febrer any 1493.

Farà el que manareu. 
Christoforus Colom  L'Almirant.

Epigrama de R. L. de Corbera, Bisbe de Montpellier al Invictíssim Rei de les Espaynes. Ja no resta a l'Espanya terra alguna on el vostre penó il.luminat no onegi i triomfi
Alsvostres esforços l'espai de l'orbe fou reduït. Donarte gloria pots caudalos Betis, i afegir als teus timbres mes antics un altre nou, que en ones d'Orient descobriren els teus fills sempre invictes. Al inmortal Colom gloria eterna i memòria d'un poble agraït. I les mes rendides  i respetuoses gracies al Dèu excels, savi i infinit. Al Dèu que et prepara nous regnes
on s'exerceixi el teu i el  seu domini. Amb que anomenarte puguis, entre tots, valent, poderos, fidel i benigne.

 

Carta de Colom als 
Reis Catòlics
No impresa.
Trobada una copia manuscrita de mitjant segle XVI l'any 1985, i publicats el 1989 en edició facsimil.
 

Cristianíssims i molt alts i molt poderosos prínceps:

Aquell etern Déu que ha donat tantes victòries a V. Altesa, ara els donà la mes alta que fins avui ha donat a prínceps. Jo vinc de les Indies amb l'armada que V. A. em donaren, a on jo vaig passar en trenta-tres dies desprès que jo vaig partir dels vostres regnes; e catorze d'aquests trenta- tres foren calmes en les que vaig fer molt poc camí. Trobí gent sense nombre i moltes illes, i de elles totes he  pres possessió per Ses Alteses amb pregó i bandera reial estesa. i no em fou contradit. 

A la primera que jo vaig trobar vaig posar de nom Sant Salvador, en commemoració de s'Alta Majestat, A la segona vaig posar de nom la illa de Santa María de Concepció, a la tercera, Fernandina; a la quarta, Isabella, a la cinquena, l'Illa Joana, i així a cadascuna un nom nou. 
Desprès que jo vaig arribar a la Joana vaig seguir la seva costa cap al ponent, i la vaig trobar tant gran que vaig pensar que seria terra ferma, la província de Catai, ni podria tenir d'això notícies, perquè a tot cap on jo arribava la gent fugia i no podia parlar amb ells.

I perquè no podia haver trobat població notable, creia que, vorejant per la costa, no podria equivocar-me de trobar alguna vila o gran ciutat, així com compten aquells que han estat per terra en la dita província.  I després que vaig seguir molt aquesta terra, trobí que jo deixava el ponent i em portava al septentrió, i trobí el vent que d'allà venia, amb el qual no vaig voler porfiar fins que passés i vingués un altre, perquè ja era l'hivern encarnat, i no tenia el propòsit sinó de fugir d'ell al austre. 
I així vaig prendre la tornada enrere per aquest medi. Ja entenia alguna cosa de la parla i senyes d'uns indis que jo avia pres a l'illa de Sant Salvador, i entenia que encara era aquesta illa. 
Y així vaig arribar a un bon port, del qual vaig enviar dos homes terra endins tres jornades, amb un dels mateixos indis que jo portava, el qual avia pres amistat amb mi, perquè veiessin i sapigessin si hi avien ciutats o grans poblacions.
Trobaren moltes poblacions i gent sense nombre, mes no cosa de gran regiment, i així s'en tornaren. Jo vaig partir i vaig prendre, en el dit port, certs indis, perquè també jo pogués d'ells entendre o comprendre de les dites terres. I així vaig seguir la costa de la mar d'aquesta illa a l'orient cent-set llegües, fins on finia. 

I abans que jo d'ella partís, jo vaig veure una altra illa a l'orient, distant d'aquesta divuit llegües, a la qual després anomení la Espanyola.  I vaig anar després a ella i vaig seguir la seva costa de la part del septentrió, així com de la Joana, sempre en línia recta al orient cent vuitanta-vuit llegües ben grans. 
Y ancorí en molts ports, en els quals i en tots els altres de les altres illes vaig posar una grandíssima creu en el lloc més idoni, i en molts llocs vaig intercanviar paraules. 

Vaig arribar a navegar així fins el setze de gener, que vaig decidir tornar amb Vostres Alteses, per haver trobat ja mes del que jo desitjava, com perquè ja no tenia només una caravel•la, que la nao que jo vaig portar avia deixat amb la gent a la vila del Nativitat de vostres Alteses, enfortint-se en ella com desprès diré; i l'altra caravel•la, un de Palos, a qui jo avia donat càrrec d'ella esperant bon servei, se n'havia anat amb ella, amb intenció de prendre molt or d'una illa de la qual avia donat noticia un indi, que amb ell,  jo (¿?) després fer que ell tornès. 

La mar és la més dolça per navegar que hi ha en el món i amb menys perills per a nao i navili de tota mena, més per descobrir les caravel•les petites són millors, perquè navegant prop de terra i amb rius a menester, i molts per a descobrir, demanen poca fundaria i et pots ajudar a de rems.  Ni hi ha mai tempesta, que veig en tot cap on he estat l'herba i els arbres fins a dins de la mar. 

Mes enllà de les sobredites illes he trobat altres a les Indies, que no tinc cura de dir a la present carta. Les quals amb aquestes altres són en tanta fertilitat que, encara que jo ho sabés dir, no era meravella posar dubte a la creença. 
Els aires templadissims, els arbres i fruits i herbes són en extrem formosos i molt diferents dels nostres. Els rius són tants i tant extrems en bondat de les partides de cristians, que es meravella. Totes aquestes illes són pobladíssimes de la millor gent sense maldat ni engany que hi hagi sota el cel. Tots, tant dones com homes, caminen despullats com les seves mares els van parir, encara que algunes dones porten alguna coseta de cotó o un feix d'herba, amb què es tapen. 

No tenen ferro ni armes, llevat uns cims de canyes en què posen al cap un palet prim i agut; tot el que llauren és amb pedres. I no he pogut entendre que algun tingui béns propis, perquè alguns dies que jo vaig estar amb aquest Rei a la vila de Nativitat veia que tot el poble, i en especial les dones, li portaven els 'agis', que es el que mengen, i ell els manava distribuir:de molt singular manera ... 

Enlloc d'aquestes illes he conegut en la gent d'elles secta ni idolatria ni molta diversitat en llengua dels uns als altres, llevat que tots s'entenen. Vaig entendre que pensen que en el cel estan totes les forces, i generalment, en totes les terres on he caminat, van creure i creuen que jo amb aquests vaixells i gent, venia del cel, i amb aquest acatament em rebien.  I avui en dia estan en el mateix convenciment, que encara no se l'han tret, per molta conversa que haguem tingut amb ells, i després, en arribant a qualsevol població, els homes i dones i nens caminen donant veus per les cases: 'veniu, veniu a veure la gent del cel'

Quan tenen i tenien donaven per qualsevol cosa que a canvi se’ls donés, fins a prendre un tros de vidre o d'escudella trencada o cosa semblant,  com si fos or o fos una altra cosa de valor. Pels caps de les agulletes de cuir obtení un mariner més de dos castellans i mig.  I d'aquestes coses hi han deu mil que comptar. 

Aquestes illes són totes molt planes i terra molt baixa, llevat de la Joana i la Espanyola: aquestes dues tenen terres molt altes, i en elles hi han serres i muntanyes altíssimes sense comparació a l'illa de Tenerife. Són les muntanyes totes de mill formes i totes formosíssimes i fertilíssimes i transitables i plenes d'arbres que semblen arribar al cel. 

I l'una i l'altra d'aquestes illes són molt grans, com ja he dit, jo voregí per la línia recta cent-set llegües per la Joana, i em quedaren dues províncies per caminar de la part de nord-est, en què, segons vaig poder comprendre d'aquests indis, que de longitud no pot tenir menys de cinquanta a seixanta llegües, així que el seu perímetre és molt més gran que Anglaterra i Escòcia juntes. 
Aquesta altra Espanyola és major en perímetre que tota l'Espanya, la qual, com ja he dit mes amunt, vaig anar per la línea recta de ponent a orient cent  vuitanta-vuit grans llegües que en ella hi han en aquella part.  La Joana te molts rius, i en ella hi ha grans muntanyes i grandíssims valls i campinyes i camps, i tota plena d'arbres i palmeres grandíssimes i de mil maneres a meravella. 

La Espanyola en tot té avantatge: els arbres no són tan alts ni de la mateixa qualitat, llevat que son molt fructífers i espaiosos; i delectables terres per a totes les coses,  per a sembrar i plantar, per a criança de ramats, que en cap altra he vist. Té aquesta illa els aires a meravella temperats, i els camps i campinyes a meravella i sense comparança amb les de Castella, i això mateix els rius amb grans i bones aigües, i la majoria porten or.
Els ports de la mar són tants i tant bons que no ho creuran excepte si els veuen. 

En aquestes ni en altres illes no m'he detingut per molts motius, com ja amunt he dit, en especial perquè esdevení de ser hivern quan jo corria aquestes costes, les quals no donaven lloc perquè jo pogués anar al austre, perquè estava a la part septentrional d'elles i els vents van ser gairebé tot aquest temps de llevant, que eren contraris a seguir la meva navegació; després jo no entenia aquella gent ni ells a mi, excepte quan l'albir ensenyava, bé que a ells els sabia reu i a mi molt mes, perquè jo desitjava tenir bona informació de tot. 

I l'ajut que jo per això vaig tenir foren uns indis que vaig prendre, així ells aprenien nostra llengua i nosaltres la seva, i després quant farem un altre viatge se sabrà, així que no hi avia raó per a detenir-me i perdre temps en cap port, en quant jo tingués l'oportunitat de navegar. 
I també, com he dit, aquests navilis que jo portava eren molt grans i pesats per a aquesta treball, i en especial la nao que jo portava, que ben temorós estava jo abans que de partir de Castella. 

Bé volia haver portat petites caravel•les, mes com era aquest el primer viatge i la gent que 
portava era temorosa de trobar la mar brava i dubtosos del viatge, i avia ja hagut tantes contrarietats i qualsevol s'atrevia a contradir aquest camí i posar en ell mil perills , sense donar cap  raó, em varen fer contradir la meva voluntat i fer tot el que aquells que amb mi havien d'anar volien, i fer d'una vegada el viatge i trobar la terra. 

Mes nostre Senyor, que es llum i força de tots aquells que caminen a bon fi i els dóna victòries de coses que semblen imposibles, va voler ordenar que jo trobés terra, i  or, i mines d'ell, i especies, i gent sense nombre, uns disposats a ser cristians i altres perquè els cristians (¿el manessin?) a ells, i em va donar lloc amb meravella besible on jo pogués construir un fort, el qual ara està o ha d'estar acabat del tot, i vaig ordenar que baixés a ella, en possessió de la vila del Nativitat, la gent que jo tenia a la nao i alguns de les caravel•les,  proveïts de manteniments per a més d'un any i molta artilleria i molt sense perill de ningú, abans amb molta amistat del Rei del lloc, el qual es apreciava d'anomenar-me i tenir-me per germà; el qual en tot mostrava tenir  en la major benaurança del món, com ja he dit, i tant el Rei com els altres, de manera que la gent que allà vaig deixar es suficient per a dominar tota l'illa sense perill. 

Aquesta illa és el lloc, com ja he dit, assenyalat per anys de Nostre Senyor; per on espero que Sa Majestat ha de donar a Vostra Altesa  tant or com necessiti; especieria,  pebre, quantes naus Vostra Altesa mani carregar, i màstic tanta quan mani carregar, de la qual no es troba fins avui excepte a l'illa de Xío a Grècia i la venen el Senyoriu (de Gènova) com volen, que crec que treuen més de quaranta-cinc mil ducats d'ella cada any, i la lináloe quanta mani carregar, i cotó el que manin carregar, i esclaus tants que no hi ha nombre, i seran dels idolatres; i crec haver trobat ruibarb i canyella. 

Això tot es el que he trobat ara, dit així de correguda, més espero en Déu que a la tornada hagi trobat la gent que jo enllà he deixat altres mill coses de gran substància, perquè així els vaig deixar encarregat, i els vaig deixar barca i aparells per a això i per a fer barques i fustes i mestres de totes arts de la mar. I sobretot, tinc per a Vostra Altesa les sobredites illes totes, i que pot disposar d'elles així com pot i més complidament dels regnes de Castella, i en especial d'aquesta Espanyola. 

Concloc aquí que, mitjançant la gràcia divinal d'Aquell que es el començament de totes les coses virtuoses i bones i que dóna favor i victòria a tots aquells que van en el seu camí, que d'avui en set anys jo podré pagar a Vostra. Altesa cinc mil soldats de cavall i cinquanta mil de a peu a la guerra i conquesta de Jerusalem, dons per aquest propòsit es va iniciar aquesta empresa; i d’aquí a cinc anys mes altres cinc mil de cavall i cinquanta mil de a peu, que serien deu mil de cavall i cent mil de a peu, i això amb molt poca despesa que faci ara Vostra Altesa en aquest començament pera que es tinguin totes les Indies i el que en elles hi ha a mà, com després diré de paraula a Vostra Altesa, i  per a això tinc raó i no parlo incert, i no s'ha de dormir en això, com s'ha fet en l’execució d'aquesta empresa, que Déu perdoni a qui ha estat causa d'això. 

Molt poderosos prínceps, de tota la Cristiandat ha de fer molt grandíssimes festes i en especial l'Esglèsia de Déu, per haver fallat tanta multitud de pobles tan propers, perquè amb poc treball es 
converteixin a la nostra Santa Fe, i de tantes terres plenes de tants béns molt necessaris per nosaltres, en que tindran tots els cristians refrigeri i guany, on tot estava incògnit, ni es contava en això llevat a manera de faula. Grans alegries i festes a les esglésies i moltes alabances a la Santa Trinitat te en especial que manar fer Vostra Altesa  en tots els seus regnes i senyorius pel gran amor que els ha mostrat, més que a cap altre príncep. 

Ara, sereníssims prínceps, recordi Vostra Altesa que jo vaig deixar dona i fills i vaig venir de la meva terra a servir-los, on vaig gastar tot el que jo tenia, i vaig perdre set anys de temps, i vaig rebre mil oprobis amb disfama i vaig sofrir moltes necessitats, i no vaig voler atendre a altres prínceps que em reclamaven ,ja que Vostra Altesa va donar confiança d'aquest viatge, que ha estat possible més per insistència meva que no per altra cosa, i que no solsamènt se m'ha fet mercè, més encara no s'ha complert el que se m'havia promès. 
Jo no demano mercè a Vostra Altesa per a atresorar, perque jo no tinc condició llevat de servir a Déu i Vostra  Altesa i dirigir aquest 
negoci de les Indies a perfecció, com el temps donarà d'això testimoni; i per tant els suplico que l'honra em sigui donada segons el servei. 

També l'Església de Déu ha d'ocupar-se en això: a proveir de perlats, i devots, i savis religiosos, i perquè la cosa és tan gran i de tal qualitat que es raó que proveeixi el Sant Pare de perlats que siguin molt fora de cobdícia de béns temporals, i molt propis al servei de Déu i al de Vostra Altesa, i per tant a ella suplico que, en la carta que escrigui d'aquesta victòria, que li demandi un 
cardenalat per al meu fill i que, ja que no està en edat idònia, se li doni, que de poca diferència hi ha en la seva edat  i del fill d'en Llorenç de Médici de Florència, a qui es va donar el capell sense que hagi servit ni tingui propòsit de tant honor de la cristiandat; i que em faci el favor de donar-me la carta d'això, perquè jo ho envií a procurador. 

Un altre si, sereníssims prínceps, perquè el pecat del desagraïment fou el primer castigat, conec que per jo no tenir-lo, serà tot el temps de procurar amb Vostra Altesa  aquest negoci, que sense dubte, si no fos per Villacorta, qui tot el temps que fou necessari requeria i treballava, perquè jo ja estava avorrit de tot, i tots ja cansats, els que ho havien entès, i entenien en això. Per tant, suplico a Vostra Altesa que em 
facin la mercè de fer-lo comptador major de les Indies, que jo quedo per fiador que ho farà ell bé. 

Per tant és raó que Vostres Alteses sàpiguen que la primera illa de les Indies més properes d'Espanya és tota poblada de dones sense cap home, i el seu tracte no és femení, donat que utilitzen armes i altres exercicis d' home. Porten arcs i fletxes i s'adornen amb lamines d'aram, del qual metall tenen en molta gran quantitat.  A aquesta illa anomenen 'Mateninó'. 

A la segona anomenen Caribe (¿?), llegües d'aquesta distant. Aquí hi ha aquells pobles dels que tots els restants de les altres illes de Indies son temorosos.  Aquests mengen carn humana. Són grans arquers. 
Tenen moltes canoes, gairebé tan grans com fustes de rem, amb les quals corren totes les Indies, i són tan temuts que a un no el para ni cent. 

Ells caminen despullats com els altres, llevat que porten els cabells molt complerts, com dones. 
Crec que la covardia tan gran dels pobles de les altres illes, que es sense remei, facin dir que aquets caribes siguin agosarats, mes jo els tinc en l'estima dels altres, i quan Vostra Altesa ho mani jo els enviaré esclaus, espero portar-los jo, enviar d'aquests la major part. 

Aquets son aquells que tenen tractes amb les dones de Mateninó; les quals, si pareixen femella se la queden amb elles, i si mascle, el crien fins que pot menjar per si mateixos, i després l'envien a Caribe.
Enmig d'aquestes illes de Caribe i de la Espanyola està una altra illa que anomenen 'Boriquén', i tot és a poca distancia de l'altra part de l'illa Joana, a la que ells anomenen 'Cuba'. 

A la part més occidental, en una de les dues províncies que jo desistí de caminar, la qual es diu 'Faba', neixen tots amb cua. Darrere d'aquesta illa Joana, a la vista, hi ha una altra, que m’asseguraven aquests indis que hi ha una altra major que ella, que anomenen 'Jamaica', on tota la gent d'ella són sense cabells; i en aquesta hi ha or sense mesura. 

I ara porto indis amb mi que han estat en les unes i en les altres i saben la llengua i els costums. Res més, llevat que la Santíssima Trinitat guardi i prosperi el real estat de Vostra Altesa al seu sant servei

Data al mar d'Espanya a quatre dies de març de mil i quatre-cents i noranta-tres anys. 
Al mar.
 

.................................................. .................................................. .................................................. ..................................................

Carta de Colom a Lluis de Santàngel
text imprès en castellà a Valladolid, 1494
 
 

Señor, porque sé que habréis placer de la gran victoria que Nuestro Señor me ha dado en mi viaje, vos escribo ésta, por la cual sabréis como en 33 días pasé de las islas de Canaria a las Indias con la armada que los ilustrísimos rey y reina nuestros señores me dieron, donde yo hallé muy muchas islas pobladas con gente sin número; y de ellas todas he tomado posesión por Sus Altezas con pregón y bandera real extendida, y no me fue contradicho.

A la primera que yo hallé puse nombre San Salvador [isla Watling] a comemoración de Su Alta Majestad, el cual maravillosamente todo esto ha dado; los Indios la llaman Guanahaní; a la segunda puse nombre la isla de Santa María de Concepción [Cayo Rum]; a la tercera Ferrandina [Isla Long]; a la cuarta la Isla Bella [Isla Crooked]; a la quinta la isla Juana [Cuba], y así a cada una nombre nuevo.

Cuando yo llegué a la Juana, seguí yo la costa de ella al poniente, y la fallé tan grande que pensé que sería tierra firme, la provincia de Catayo. Y como no hallé así villas y lugares en la costa de la mar, salvo pequeñas poblaciones, con la gente de las cuales no podía haber habla, porque luego huían todos, andaba yo adelante por el dicho camino, pensando de no errar grandes ciudades o villas; y, al cabo de muchas leguas, visto que no había innovación, y que la costa me llevaba al setentrión, de adonde mi voluntad era contraria, porque el invierno era ya encarnado, y yo tenía propósito de hacer de él al austro, y también el viento me dio adelante, determiné de no aguardar otro tiempo, y volví atrás hasta un señalado puerto, de adonde envié dos hombres por la tierra, para saber si había rey o grandes ciudades. Anduvieron tres jornadas, y hallaron infinitas poblaciones pequeñas y gente sin número, mas no cosa de regimiento; por lo cual se volvieron.
 
 
 

Yo entendía harto de otros Indios, que ya tenía tomados, como continuamente esta tierra era isla, y así seguí la costa de ella al oriente ciento y siete leguas hasta donde hacía fin. Del cual cabo vi otra isla al oriente, distante de esta diez y ocho leguas, a la cual luego puse nombre la Española y fui allí, y seguí la parte del setentrión, así como de la Juana al oriente, 188 grandes leguas por línea recta; la cual y todas las otras son fertilísimas en demasiado grado, y ésta en extremo. 
 

En ella hay muchos puertos en la costa de la mar, sin comparación de otros que yo sepa en cristianos, y hartos ríos y buenos y grandes, que es maravilla. Las tierras de ella son altas, y en ella muy muchas sierras y montañas altísimas, sin comparación de la isla de Tenerife; todas hermosísimas, de mil fechuras, y todas andables, y llenas de árboles de mil maneras y altas, y parece que llegan al cielo; y tengo por dicho que jamás pierden la hoja, según lo puedo comprehender, que los ví tan verdes y tan hermosos como son por mayo en España, y de ellos estaban floridos, de ellos con fruto, y de ellos en otro término, según es su calidad; y cantaba el ruiseñor y otros pajaricos de mil maneras en el mes de noviembre por allí donde yo andaba. 

Hay palmas de seis o ocho maneras, que es admiración verlas, por la deformidad hermosa de ellas, mas así como los otros árboles y frutos e hierbas. En ella hay pinares a maravilla y hay campiñas grandísimas, y hay miel, y de muchas maneras de aves, y frutas muy diversas. En las tierras hay muchas minas de metales, y hay gente en estimable número. La Española es maravilla; las sierras y las montañas y las vegas y las campiñas, y las tierras tan hermosas y gruesas para plantar y sembrar, para criar ganados de todas suertes, para edificios de villas y lugares. 
Los puertos de la mar aquí no habría creencia sin vista, y de los ríos muchos y grandes, y buenas aguas, los más de los cuales traen oro. En los árboles y frutos e hierbas hay grandes diferencias de aquellas de la Juana. En ésta hay muchas especierías, y grandes minas de oro y de otros metales.

La gente de esta isla y de todas las otras que he hallado y he habido noticia, andan todos desnudos, hombres y mujeres, así como sus madres los paren, aunque algunas mujeres se cobijan un solo lugar con una hoja de hierba o una cofia de algodón que para ellos hacen. 

Ellos no tienen hierro, ni acero, ni armas, ni son para ello, no porque no sea gente bien dispuesta y de hermosa estatura, salvo que son muy temeroso a maravilla. No tienen otras armas salvo las armas de las cañas, cuando están con la simiente, a la cual ponen al cabo un palillo agudo; y no osan usar de aquellas; que muchas veces me ha acaecido enviar a tierra dos o tres hombres a alguna villa, para haber habla, y salir a ellos de ellos sin número; y después que los veían llegar huían, a no aguardar padre a hijo; y esto no porque a ninguno se haya hecho mal, antes, a todo cabo adonde yo haya estado y podido haber fabla, les he dado de todo lo que tenía, así paño como otras cosas muchas, sin recibir por ello cosa alguna; mas son así temerosos sin remedio. 

Verdad es que, después que se aseguran y pierden este miedo, ellos son tanto sin engaño y tan liberales de lo que tienen, que no lo creería sino el que lo viese. Ellos de cosa que tengan, pidiéndosela, jamás dicen de no; antes, convidan la persona con ello, y muestran tanto amor que darían los corazones, y, quieren sea cosa de valor, quien sea de poco precio, luego por cualquiera cosa, de cualquiera manera que sea que se le dé, por ello se van contentos. 

Yo defendí que no se les diesen cosas tan civiles como pedazos de escudillas rotas, y pedazos de vidrio roto, y cabos de agujetas aunque, cuando ellos esto podían llegar, les parecía haber la mejor joya del mundo; que se acertó haber un marinero, por una agujeta, de oro peso de dos castellanos y medio; y otros, de otras cosas que muy menos valían, mucho más; ya por blancas nuevas daban por ellas todo cuanto tenían, aunque fuesen dos ni tres castellanos de oro, o una arroba o dos de algodón filado. Hasta los pedazos de los arcos rotos, de las pipas tomaban, y daban lo que tenían como bestias; así que me pareció mal, y yo lo defendí, y daba yo graciosas mil cosas buenas, que yo llevaba, porque tomen amor, y allende de esto se hagan cristianos, y se inclinen al amor y servicio de Sus Altezas y de toda la nación castellana, y procuren de ayuntar y nos dar de las cosas que tienen en abundancia, que nos son necesarias.
 

Y no conocían ninguna secta ni idolatría salvo que todos creen que las fuerzas y el bien es en el cielo, y creían muy firme que yo con estos navíos y gente venía del cielo, y en tal catamiento me recibían en todo cabo, después de haber perdido el miedo. Y esto no procede porque sean ignorantes, y salvo de muy sutil ingenio y hombres que navegan todas aquellas mares, que es maravilla la buena cuenta que ellos dan que de todo; salvo porque nunca vieron gente vestida ni semejantes navíos.

Y luego que llegué a Indias, en la primera isla que hallé tomé por fuerza algunos de ellos, para que deprendiesen y me diesen noticia de lo que había en aquellas partes, así fue que luego entendieron, y nos a ellos, cuando por lengua o señas; y estos han aprovechado mucho. Hoy en día los traigo que siempre están de propósito que vengo del cielo, por mucha conversación que hayan habido conmigo; y éstos eran los primeros a pronunciarlo adonde yo llegaba, y los otros andaban corriendo de casa en casa y a las villas cercanas con voces altas: venid, venid a ver la gente del cielo; así, todos, hombres como mujeres, después de haber el corazón seguro de nos, venían que no quedaban grande ni pequeño, y todos traían algo de comer y de beber, que daban con un amor maravilloso. 
 
 

Ellos tienen en todas las islas muy muchas canoas, a manera de fustas de remo, de ellas mayores, de ellas menores; y algunas son mayores que una fusta de diez y ocho bancos. No son tan anchas, porque son de un solo madero; mas una fusta no terná con ellas al remo, porque van que no es cosa de creer. Y con éstas navegan todas aquellas islas que son innumerables, y tratan sus mercaderías. Alguna de estas canoas he visto con 70 y 80 hombres en ella, y cada uno con su remo.
 

En todas estas islas no vi mucha diversidad de la hechura de la gente, ni en las costumbres ni en la lengua; salvo que todos se entienden, que es cosa muy singular para lo que espero que determinaran Sus Altezas para la conversión de ellos a nuestra santa fe, a la cual son muy dispuestos.

Ya dije como yo había andado 107 leguas por la costa de la mar por la derecha línea de occidente a oriente por la isla de Juana, según el cual camino puedo decir que esta isla es mayor que Inglaterra y Escocia juntas; porque, allende de estas 107 leguas, me quedan de la parte de poniente dos provincias que yo no he andado, la una de las cuales llaman Avan, adonde nace la gente con cola; las cuales provincias no pueden tener en longura menos de 50 o 60 leguas, según pude entender de estos Indios que yo tengo, los cuales saben todas las islas. 
 

Esta otra Española en cierco tiene más que la España toda, desde Colliure, por costa de mar, hasta Fuenterrabía en Viscaya, pues en una cuadra anduve 188 grandes leguas por recta línea de occidente a oriente. Esta es para desear, y vista, para nunca dejar; en la cual, puesto que de todas tenga tomada posesión por Sus Altezas, y todas sean más abastadas de lo que yo sé y puedo decir, y todas las tengo por de Sus Altezas, cual de ellas pueden disponer como y tan cumplidamente como de los reinos de Castilla, en esta Española, en el lugar más convenible y mejor comarca para las minas del oro y de todo trato así de la tierra firme de aquí como de aquella de allá del Gran Can, adonde habrá gran trato y ganancia, he tomado posesión de una villa grande, a la cual puse nombre la villa de Navidad; y en ella he hecho fuerza y fortaleza, que ya a estas horas estará del todo acabada, y he dejado en ella gente que abasta para semejante hecho, con armas y artellarías y vituallas por más de un ano, y fusta, y maestro de la mar en todas artes para hacer otras, y grande amistad con el rey de aquella tierra, en tanto grado, que se preciaba de me llamar y tener por hermano, y, aunque le mudase la voluntad a ofender esta gente, él ni los suyos no saben que sean armas, y andan desnudos, como ya he dicho, y son los más temerosos que hay en el mundo; así que solamente la gente que allá queda es para destruir toda aquella tierra; y es isla sin peligros de sus personas, sabiéndose regir.

En todas estas islas me parece que todos los hombres sean contentos con una mujer, y a su mayoral o rey dan hasta veinte. Las mujeres me parece que trabajan más que los hombres. Ni he podido entender si tienen bienes propios; que me pareció ver que aquello que uno tenía todos hacían parte, en especial de las cosas comederas.

En estas islas hasta aquí no he hallado hombres mostrudos, como muchos pensaban, mas antes es toda gente de muy lindo acatamiento, ni son negros como en Guinea, salvo con sus cabellos correndíos, y no se crían adonde hay ímpeto demasiado de los rayos solares; es verdad que el sol tiene allí gran fuerza, puesto que es distante de la línea equinoccial veinte y seis grados. En estas islas, adonde hay montañas grandes, allí tenía fuerza el frío este invierno; mas ellos lo sufren por la costumbre, y con la ayuda de las viandas que comen con especias muchas y muy calientes en demasía. Así que mostruos no he hallado, ni noticia, salvo de una isla Quaris, la segunda a la entrada de las Indias, que es poblada de una gente que tienen en todas las islas por muy feroces, los cuales comen carne humana. Estos tienen muchas canoas, con las cuales corren todas las islas de India, y roban y toman cuanto pueden; ellos no son más disformes que los otros, salvo que tienen costumbre de traer los cabellos largos como mujeres, y usan arcos y flechas de las mismas armas de cañas, con un palillo al cabo, por defecto de hierro que no tienen. Son feroces entre estos otros pueblos que son en demasiado grado cobardes, mas yo no los tengo en nada más que a los otros. Estos son aquéllos que tratan con las mujeres de Matinino, que es la primera isla, partiendo de España para las Indias, que se halla en la cual no hay hombre ninguno. Ellas no usan ejercicio femenil, salvo arcos y flechas, como los sobredichos, de cañas, y se arman y cobijan con launes de arambre, de que tienen mucho.

Otra isla hay, me aseguran mayor que la Española, en que las personas no tienen ningún cabello. En ésta hay oro sin cuento, y de ésta y de las otras traigo conmigo Indios para testimonio.

En conclusión, a hablar de esto solamente que se ha hecho este viaje, que fue así de corrida, pueden ver Sus Altezas que yo les daré oro cuanto hubieren menester, con muy poquita ayuda que Sus Altezas me darán; ahora, especiería y algodón cuanto Sus Altezas mandarán, y almástiga cuanta mandarán cargar, y de la cual hasta hoy no se ha hallado salvo en Grecia en la isla de Xío, y el Señorío la vende como quiere, y ligunáloe cuanto mandarán cargar, y esclavos cuantos mandarán cargar, y serán de los idólatras; y creo haber hallado ruibarbo y canela, y otras mil cosas de sustancia hallaré, que habrán hallado la gente que yo allá dejo; porque yo no me he detenido ningún cabo, en cuanto el viento me haya dado lugar de navegar; solamente en la villa de Navidad, en cuanto dejé asegurado y bien asentado. Y a la verdad, mucho más hiciera, si los navíos me sirvieran como razón demandaba.

Esto es harto y eterno Dios Nuestro Señor, el cual da a todos aquellos que andan su camino victoria de cosas que parecen imposibles; y ésta señaladamente fue la una; porque, aunque de estas tierras hayan hablado o escrito, todo va por conjectura sin allegar de vista, salvo comprendiendo a tanto, los oyentes los más escuchaban y juzgaban más por habla que por poca cosa de ello. Así que, pues Nuestro Redentor dio esta victoria a nuestros ilustrísimos rey e reina y a sus reinos famosos de tan alta cosa, adonde toda la cristiandad debe tomar alegría y hacer grandes fiestas, y dar gracias solemnes a la Santa Trinidad con muchas oraciones solemnes por el tanto ensalzamiento que habrán, en tornándose tantos pueblos a nuestra santa fe, y después por los bienes temporales; que no solamente la España, mas todos los cristianos ternán aquí refrigerio y ganancia.
Esto, según el hecho, así en breve.

Fecha en la carabela, sobre las islas de Canaria, a 15 de febrero, año 1493.
Hará lo que mandaréis
El almirante.

 Después de ésta escrita, y estando en mar de Castilla, salió tanto viento conmigo sul y sueste, que me ha hecho descargar los navíos. Pero corrí aquí en este puerto de Lisboa hoy, que fue la mayor maravilla del mundo, adonde acordé escribir a Sus Altezas. En todas las Indias he siempre hallado los temporales como en mayo; adonde yo fui en 33 días, y volví en 28, salvo que estas tormentas me han detenido 13 días corriendo por este mar. Dicen acá todos los hombres de la mar que jamás hubo tan mal invierno ni tantas pérdidas de naves.

Fecha a 4 días de marzo

Carta de Colom a Gabriel Sanxis
text imprès en llatí per Leandre Coscó
a Roma el 1493
transcripció de l'edició de Basilea de 1494:
In laudem Serenissimi Ferdinandi Hispaniaerum regis, Bethicae et regni Granatæ, obsidio, victoria, et triûphus,  Et de Insulis in mari Indico nuper inuentis
Acta Ludis Romanis Innocêtio octauo in solio Petri sedente Anno a Natali Saluatoris ·M·CCCC·XCII·
Vndecimo Kalendas Maii.
·1·4·9·4· NIHIL SINE CAVSA.
.I. .B. 

De Insulis nuper in mari Indico repertis

De Insulis nuper inuentis 
Epistola Christoferi Colom (cui etas nostra multum debet: de Insulis in mari Indico nuper inuentis: ad quas perquirendas octauo antea mense: auspiciis et ere inuictissimi Fernandi Hispaniarû Regis missus fuerat) ad Magnificû dominû Raphaelem Sanxis: eiusdem serenissimi Regis Thesaurarium missa: quam nobilis ac litteratus vir Aliander de Cosco: ab Hispano ideomate: in latinum conuertit: tercio Kalendas Maii .M.cccc.xciij. Pontificatus Alexandri Sexti Anno primo. 

Quoniam suscepte prouinciæ rem perfectam me consecutiim fuisse: gratum tibi fore scio.has constitui exarare: quæ te uniuscuiusque rei in hoc nostro itinere geste inuêteque admoneant.
Tricesimotercio die postquam Gadibus discessi: in mare Indicum perveni: ubi plurimas Insulas innumeris
habitatas hominibus reperi: quarum omnium pro foe-
licissimo Rege nostro: præconio celebrato, et vexillis extensis: contradicente nemine possessionem acce-
pi. primaeque earum: 

Divi Saluatoris nomen imposui cuius fretus auxilio: tam ad hanc quam ad ceteras alias pervenimus. Eam vero Indi Guanahanyn vocant. Aliarum etiam linamquanque novo nomine nuncupavi Quippe aliam Insulam Sancte Maria Conceptionis. aliam Fernandinam. aliam Hysabellam. aliam Iohannam, et sic de reliquis appellari iussi.

Cum primum in eam Insulam (quam dudum Iohannam vocari dixi) appulimus: iuxta eius littus occidentem versus aliquantulum processi: tamque eam magnam nullo reperto fine inveni: ut non insulam: sed continentem Chatay provinciam esse crediderim: nulla tamen videns oppida, municipiaue in maritimis sita confinibus: praiter aliquos vicos et predia rustica: cum quorum incolis loqui nequibam: quare simul ac nos videbant, surripiebant fugam. progrediebar ultra: existimans aliquam me urbem villas ve inventurun. Denique videns quod longe admodum progressis: nihil novi emergebat: et buiusmodi via nos ad Septentrionem deferebat (quod ipse fugere exoptabam: terris etenim regnabat bruma) ad austrumque erat in voto contendere: nec minus venti flagitantibus succedebant. constitui alios non operiri successus: et sic retrocedens: ad portum quendam (quem signaveram) sum reversus: unde duos homines ex nostris in terram missi: qui investigarent: esset ne Rex in ea provincia, urbesve aliquæ. Hi per tres dies ambularunt: inveneruntque innumeros populos et habitationes: parvas tamen et absque ullo regimine: quapropter redierunt.

Interea ego iam intellexeram a quibusdam Indis: quos ibidem susceperam: quomodo huiusmodi provincia
Insula quidem erat. et sic perrexi orientem versus: eius semper stringens littora usque ad miliaria .CCCXXII. ubi ipsius insulæ sunt extrema: Hinc aliam Insulam ad orientem prospexi: distantem ab hac Iohanna miliaribus .LIV. quam protinus Hispanam dixi: in eamque concessi: et direxi iter: quasi per Septentrionem quemadmodum in Iohanna ad orientem: miliaria .DLXIV quæ dicta Iohanna et alie ibidem Insule quam fertilissime existunt. 

Hæc multis atque tutissimus et latis: nec aliis quos unquam viderim comparandis portibus: est circumdata. multi maximi et salubres hanc interfluunt fluvii. multi quoque et eminentissimi in ea sunt montes. Omnes he insule sunt pulcerrrime et variis distincte figuris: pervie: et maxima arborum varietate sidera lambentium plene: quas nunquam foliis privari credo: quippe vidi eas ita virentes atque decoras: ceu mense Maio in Hispania solent esse: quarum alie florentes: alie fructuose: alie in alio statu: secundum uniuscuiusque qualitatem vigebant: garriebat philomena: et alii passeres varii ac innumeri: mense Novembris quo ipse per eas deambulabam: 
 

Sunt praeterea in dicta Insula Iohanna: septem vel octo palmarum genera: quæ proceritate et pulchritudine. quemadmodum caetere omnes arbores, herbe fructusque, nostras facile exuperant. Sunt et mirabiles pinus, agri, et prata vastissima, varie aves, varia mella, varique metalla: ferro excepto.
In ea autem quam Hispanam supra diximus nuncupari: maximi sunt montes ac pulchri: vasta, rura, nemora, campi feracissimi, seri pacisque et condendis edificiis aptissimi. Portuum in hac Insula commoditas: et præstantia fluminum copia salubritate admixta hominum: quæ nisi quis viderit: credulitatem superat. 
Huius arbores pascua et fructus, multum ab illis Iohanne differunt. Hæc præterea Hispana diverso aromatis genere, auro metallisque abundat. 
 

Cuius quidem et omnium aliarum quas ego vidi: et quarum cognitionem habeo incole utriusque sexus: nudi semper incedunt: quemadmodum eduntur in lucem. præter aliquas feminas. que folio frondeve aliqua: aut bombicino velo: pudenda operiunt: quod ipse sibi ad id negocii parant. 

Carent hi omnes (ut supra dixi) quocunque genere ferri. carent et armis: utpote sibi ignotis. nec ad ea sunt apti. non propter corporis deformitatem: (cum sint bene formati) sed quia sunt timidi ac pleni formidine. gestant tamen pro armis arundines sole perustas: in quarum radicibus: hastile quoddam ligneum ficcum et in mucronem attenuatum figunt:
neque his audent iugitur uti: nam sæpe evenit cum miserim duos vel tres homines ex meis ad aliquas villas: ut cum earum loquerentur incolis: exiisse agmen glomeratum ex Indis: et ubi nostros appropinquare videbant: fugam celeriter arripuisse: despretis a patre liberis, et e contra. et hoc non quod cuipiam eorum damnum aliquod vel iniuria illata fuerit: 
immo ad quoscumque appuli: et quibuscum verbum facere potui: quicquid habebam sum elargitus: pannum aliaque permulta: nulla mihi facta versura: sed sunt natura pavidi ac timidi. ceterum ubi se cernunt tutos omni metu repulso: sunt admodum simplices ac bone fidei: et in omnibus quæ habent liberalissimi: roganti quod possidet inficiatur nemo: quin ipsi nos ad id poscendum invitant. Maximum erga omnes amorem preseserunt: dant queque magna pro parvis. minima licet re, nihilove contenti: 
 

Ego attamen prohibui ne tam minima et nullius precii hisce darentur: ut sunt lancis, parapsidum, utirique fragmenta, Item clavi, ligule, quamquam si hoc poterant adipisci: videbatur eis pulcerrima mundi possidere iocalia.  Accidit enimquendam navitam: tantum auri pondus habuisse pro una ligula: quanti sunt tres aurei solidi: et sic alios pro aliis minoris precii: præsertim pro blanquis novis: et quibusdam nummis aureis: pro quibus habendis dabant quicquid petebat venditor: puta unciam cum dimidia et duas auri:: vel triginta et quadraginta bombicis pondo: quod ipsi iam nouerant. Item arcum, amphore, hidrie, doliique fragmenta: bombice et auro tanquam bestie comparabant: quod quia iniquum sane erat: vetui: dedique eis multa pulcra et grata: que mecum tuleram nullo interveniente praemio: ut eos mihi facilius conciliarem: fierentque christicole: et ut sint proni in amorem erga Regem reginam principesque nostros et universas gentes Hispaniæ: ac studeant perquirere et coacervare: eaque nobis tradere quibus ipsi afflunt et nos magnopere indigemus.
Nullam hii norunt idolatriam: immo firmissime credunt omnem uim: omnem potentiam: omnia denique bona esse in coelo: meque inde cum his navibus et nautis descendisse: atque hoc animo ubi fui susceptus postquam metum repulerant. Nec sunt segnes aut rudes: quin summi ac perspicacis ingenii: et homines qui transfretant mare illud: non sine admiratione uniuscuiusque rei rationem reddunt: sed nunquam viderunt gentes vestitas neque naves hiuiusmodi. 

Ego statim atque ad mare illud pervenire: prima Insula quosdam Indos violenter arripui: qui ediscerent a nobis: et nos pariter docerent ea: quorum ipsi in hisce partibus cognitionem habebant. et ex voto suscessit: nam brevi nos ipsos: et hi nos: tum gestu ac signis: tum verbis intellexerunt: magnoque nobis fuere emolumento: veniunt modo mecum tamen: qui semper putant me desiluisse e coelo quamvis diu nobiscum versati fuerint: hodieque versentur. et hi erant primi: qui id quodcumque appellabamus nunciabant: alii deinceps aliis elata voce dicentes. Venite venite et videbitis gentes ethereas. Quamobrem tam femine quam viri: tam impuberes quam adulti, tam iuvenes quam senes: deposita formidine, paulo ante concepta: nos certatim visebant magna iter stipante caterva, aliis cibum, aliis potum afferentibus: maximo cum amore ac beninolentia incredibili. 

Habet unaqueque Insula: multas scaphas solidi ligni; et si angustas: longitudine tamen ac forma nostris biremibus similes: cursu autem velociores. Reguntur remis tantummodo: Harum quaedam sunt magnæ: quaedam parve: quaedam in medio consistunt. Plures tamen biremi que remigent duodeviginti trantis maiores: cum quibus in omnes illas Insulas: que innumere sunt: traiicitur cunque his suam mercaturam exercent: et inter eos commertia fiunt. Aliquas ego harum biremium seu scapharum vidi: quae vehebant setuaginta et octoaginta remiges. 

In omnibus his Insulis nulla est diversitas inter gentis effigies. nulla in moribus atque loquela: quin omnes se intelligunt adinuicem: quæ res perutilis est ad id: quod serenissimorum Regem nostrum exoptare praecipue reor: scilicet eorum ad sanctam Christi fidem conversionem. cui quidem quantum intelligere potui facilimi sunt et proni. 

Dixi quenadmodum sum progressus antea Insulam Iohanam per rectum tramitem occasus in orientem miliaria CCCXII. secundum quam viam et intervallum itineris: possum dicere hanc Iohanem esse maiorum Anglia et Scotia simul: namque ultra dicta .CCCXXII passuum milia: in ea parte que ad occidentem prospectat: due (quas non pecii) super sunt provincie: quarum alteram Indi Anan vocant: cuius accole caudati nascuntur. Tendentur in longitudinem ad miliaria .CLXXX. ut ab his quos veho mecum Indis percepi: qui omnis has callent Insulas.

Hispane vero ambitus maior est tota Hispania a Cologna usque ad Fontemrabidum. hincque facile arguitur quod quartum eius latus quod ipse per rectam lineam occidentis in orientem traieci: miliaria continet .DXL. Haec Insula est affectanda et affectata non spernenda in qua et si aliarum omnium ut dixi pro Invictissimo Rege nostro solenniter possessionem accepi: earumque imperium dicto Regi penitus committitur: in oportuniori tamen loco: atque omni lucro et commertio condecenti: cuiusdam magne ville: cui Nativitatis domini nomen dedimus: possessionem peculiariter accepi. ibique arcem quandam erigere extemplo iussi: que modo iam debet esse peracta: in qua homines necessarii sunt visi: cum omni armorum genere: et ultra annum victu oportuno reliqui. Item quandam caravellam: et pro aliis construendis tam in hac arte quam in ceteris peritos: ac eiusdem Insule Regis erga nos benivolentiam et familiaritatem incredibilem. Sunt enim gentes ille amabiles ad modum et benigne: eo quod Rex prædictus me fratrem suum dici gloriabatur. Et si animum revocarent: et his qui in arce manserunt nocere velint:
nequeunt: quia armis carent: nudi incedunt: et nimium timidi. ideo dictam arcem tenentes: duntaxat possunt totam eam insulam nullo sibi imminente discrimine (dummodo leges quas dedimus ac regimen non excedant) facile detinere. 
 
 
 

In omnibus his Insulis ut intellexi: quisque tantum coniugi acquiescit: præter principes aut reges: quibus viginti habere licet. Feminæ magis quam viri laborare videntur; nec bene potui intelligere an habeant bona propria vidi enim quod unus habebat aliis impartiri: presertim dapes, obsonia, et huiusmodi. 

Nullum apud eos monstrum reperi: ut plerique existimabant: sed homines magnae reuerentiae atque benignos. Nec sunt nigri velut ethiopes. habent crines planos ac demissos: non degunt ubi radiorum solaris emicat calor. per magna nanmque hic est solis vehementia: propterea ab equinoctiali linea distat (ubi videtur) gradus sex et viginti Ex montium acuminibus maximum quoque viget frigus: sed id quidem moderantur Indi: tum loci consuetudine: tum rerum calidissimarum quibus frequenter et luxuriose vescuntur praesidio. Itaque môstra aliqua non vidi:
neque eorum alicubi habui cognitionem: excepta quadam Insula Charis nuncupata: quæ secunda ex Hispana in Indiam transsretantibus existit. quam gens quedam a finitimis habita ferocior, incolit. hi carne humana vescuntur. Habent predicti biremium genera plurima: quibus in omnes Indicas Insulas traiiciunt, depredant, surripiuntque quecunque possunt. Nihil ab aliis differunt: nisi quod gerunt more femineo longos crines. utuntur arcubus et spiculis arundineis:fixis (ut diximus) in grossiori parte attenuatis hastilibus. ideoque habentur feroces: quare ceteri Indi
inexhausto metu plectuntur: sed hos ego nihili facio plus quam alios. 
Hi sunt qui coeunt cum quibusdam feminis: quæ sole Insulam Matheunin primara ex Hispana in Indiam traiicientibus habitant. He autem femine nullum sui sexus opus exercent: vtuntur enim arcubus et spiculis sicuti de earum côiugibus dixi: muniût sese laminis eneis: quarum maxima apud eas copia existit. 

Aliam mihi Insulam affirmant supradicta Hispana maiorem: eius incole carent pilis. auroque inter alias potissimum exuberat. Huius Insule et aliarum (quas vidi) homines mecum porto:qui horum quæ dixi testimonium perhibent

Denique ut nostri discessus et celeris reversionis compendium: ac emolumentum breuibus astringam hoc polliceor: me nostris Regibus invictissimis parvo eorum fultum auxilio: tamum auri daturum quantum eis fuerit opus. tantum vero aromatum. bombicis. masticis (que apud Chium duntaxat invenitur) tantumque lignialoes. tantum servorum idrohilatorum: quantum eorum maiestas voluerit exigere. Item reubarbarum et alia aromatum genera: quæ hii quos in dicta arce reliqui, iam invenusse: atque inventuros existimo. quandoquidem ego nullibi magis sum moratus nisi quantum me coegerunt venti: præterquam in villa Nativitatis: dum arcem condere et tuta omnia esse providi. Quæ et si maxima et inaudita sunt: multo tamen maiora forent si naves mihi (ut ratio exigit) subvenissent. 
 

Verum multum ac mirabile hoc: nec nostris meritis correspondens: sed sancte Christiane fidei: nostrorunque Regum pietati ac religioni. quia quod humanus consequi non poterat intellectus: id humanis concessit divinus. 
Solet enim Deus seruos suos: quique sua præcepta diligunt: etian in impossibilibus exaudire: ut nobis in præsentia contigit: qui ea consecuti sumus: que hactenus mortalium vires minime attigerant. nam si harum Insularum quicpiam aliqui scripserunt aut locuti sunt: omnes per ambages et coniecturas, nemo se eas vidisse asserit: unde prope videbatur fabula. Igitur Rex et Regina, principesque, aceorum regna foelicissima: cunctæque aliæ Christianorum provincie: Salvatori domino nostro Iesu christo agamus gratias: qui tanta nos victoria munereque donavit: celebrentur processiones: peragantur solennia sacra. festaque fronde velentur delubra. Exultet Christus in terris: quemadmodum in coelis exultat: cum tot popolorum perditas ante hac animas saluatam iri praevidet. Letemur et nos: tum propter exaltationem nostræ fidei. tum propter rerum temporalium incrementa: quorum non solum Hispania: sed uniuersa Christianitas est futura particeps. Hec ut gesta sunt sic breviter enarrata. 

Vale. 
Llisbone, pridie ydus Marcii.
Christoforus Colom Oceanice classis Præfectus.
 
 

Epigrâma. R. L. de Corbaria Episcopi Môtispalusii.

Ad Inuictissimû Regem Hispaniarum. Iam nulla Hispanis tellus addenda triumphis: Atque parum tantis viribus, orbis erat. Nunc longe Eois regio deprensa sub vndis: Auctura est titulos Bethice magne tuos. Vnde repertori merito referenda Columbo Gratia: sed summo est maior habenda deo:  Qui vincenda parat noua regna, tibique sibique: Teque simul fortem præstat et esse pium

Carta de Cristóbal Colón a los Reyes Católicos anunciando el descubrimiento del Nuevo Mundo.
4 de marzo de 1493. 
Llibre copiador

 Christianísimos e muy altos e muy poderosos príncipes:

Aquel eterno Dios que a dado tantas victorias a V. Al., agora les dio la mas alta que hasta oy a dado a príncipes. Yo bengo de las Yndias con la armada que V. Al. Me dieron, adonde yo pasé en treinta y tres días después que yo partí de vuestros reinos; e los catorze d'estos treinta y tres fueron calmerías en que anduve muy poco camino. Hallé gente sin número y muy muchas islas, de las cuales tomé posesión en nombre de V. Al., com pregón real e vandera real de V. Al. estendida; y no fue contradicho. 

A la primera puse nombre la isla de Sant Salvador a memoria de su Alta Magestad; a la segunda, de Santa María de Conçibiçión; a la tercera, Fernandina; a la cuarta, la Ysavela; a la quinta, la Juana, y a las otras ansí nombre nuevo. Después que yo llegué a la Juana, seguí la costa d'ella al poniente y la hallé tan grande, que yo pensé que no sería isla salvo tierra firme y que sería al provinçia del Catayo, ni podría aver d'ello notiçias, porque en todo cavo donde yo llegava huía la gente y no podía aver habla. 

Y porque no podía haber fallado poblaçón notable, creía que, andando por costa, no podría herrar de hallar alguna villa o gran çiudad, así como cuentan aquellos que an estado por tierra en la dicha provinçia. Y después que seguí mucho esta tierra, hallé que yo dexava el poniente y me llevava al setrentión, y hallé el viento que de allá venía, con el cual no quise porfiar fasta que pasase y viniese otro, porque ya era el invierno encarnado, y no tenía el propósito sino de huir d'él al austro. Y así tomé la buelta atrás en este medio. Ya entendía algo de la fabla y señas de unos indios que yo avía tomado en la isla de Sant Salvador, y entendía que todavía hera ésta isla. 

Y asín vine en un muy buen puerto, del cual enbié dos hombre la tierra adentro tres jornadas, con uno de los mismos indios que yo traía, el cual avía tomado amistad conmigo, porque viesen y supiesen si avía çiudades o grandes poblazones, y qué tierra era y qué avía en ella. Hallaron mucha poblazones y gentes sin número, mas no cosa de gran regimento, y ansí se bolvieron. Yo partí y tomé, en el dicho puerto, çiertos indios, porque tanbién yo pudiese d'ellos entender o comprehender de las dichas tierras. Y así seguí la costa de la mar d'esta isla al oriente çiento y siete leguas, hasta donde hazía fin. 

Y antes que yo d'ella partiese, yo vide otra isla al oriente, distante d'esta diez y ocho leguas, a la cual luego llamé la Española. Y me fue luego a ella y seguí su costa de la parte del setrentrión, así como de la Juana, siempre recta lignea al oriente çiento y ochenta y ocho leguas bien grandes. Y surgí en muy muchos puertos, en los cuales y en todos los otros de las otras islas puse una grandísima cruz en el lugar más idóneo, y obe en muchos lugares lenguas. 

Abasta que yo andove ansí fasta diez y seis días de henero, que yo determiné de bolver a V. Al., así por aver ya fallado lo más de lo que yo deseava, como porque ya no tenía salvo una caravela, que la nao que yo llevé avía dexado con la gente en la villa de la Navidad de V. Al., fortaleçiéndose en ella, como después diré; y la otra caravela uno de Palos, a quien yo avía dado cargo d'ella esperando buen serviçio, se me avía ido con ella, con pensamiento de tomar mucho oro de una isla de la cual avía dado nuevos un indio, que con él yo (¿?) después hazer lo que vien viniese.

La mar es la más dulçe para navegar que ay en el mundo y con menos peligros para nao y navío de toda suerte, mas para descubrir las caravelas pequeñas son mejores, porque andando junto con tierra y con ríos a menester, para descubrir mucho, que demanden poco fondo y se ayuden de remos. Ni ay jamás tormenta, que beo en todo cavo adonde e estado la yerva y los árboles hasta dentro de la mar.

Alliende de las sobredichas islas e hallado otras en las Yndias, de que no curo de dezir en la presente carta. Las cuales con estas otras son en tanta fertilidad que, aunque yo lo supiese dezir, no hera maravilla ponerse dubda en la crehençia. Los aires temperatísimos, los árboles y frutos y yervas son en estrema fermosura y muy diversos de los nuestros. Los ríos son tantos y tan estremos en bondad de los de las partidas de christianos, qu'es maravilla. Todas esta islas son populatísimas de la mejor gente sin mal ni engaño que aya debaxo del çielo. Todos, ansí mugeres como hombres, andan desnudos como sus madres los parió, aunque lagunas mugeres traen alguna cosita de algodón o una forja de yerva, con que se cobijan. 

No tienen fierro ni armas, salvo unas çimas de cañas en que ponen al cavo un palillo delgado agudo; todo lo que labran es con piedras. Y no e podido entender que alguno tenga bienes propios, porque algunos días que yo estuve con este Rey en la villa de la Navidad vía que todo el pueblo, y en especial la mugeres, le traían los 'agis', qu'es su vianda que comen, y él los mandava destribuir: muy singular mantenimiento...

En ninguna parte d'estas islas e conocido en la gente d'ellas seta ni idolatría ni mucha diversidad en lengua de unos a otros, salvo que todos se entienden. Conoçí que conoçen que en el çielo están todas las fuerças, y generalmente, en cuantas tierras yo aya andado, creyeron y creen que yo con estos navíos y gente venía del cielo, y con este acatamiento me reçebían. Y oy en el día están en el mesmo propósito, ni se an quitado d'ello, por mucha conversación que ayan tenido con ellos; y luego, en llegando a cualquier poblazón, los hombre y mugeres y niños andan dando bozes por las casas: 'Benid, benid la gente del çielo'. 

Cuanto tienen y tenían davan por cualquier cosa que por ello se le diese, hasta tomar un pedazo de bidrio o de escudilla rota o cosa semejante, quiera fuese oro quier fuese otra cosa de cualquier valor. Por los cavos de las agujetas de cuero ovo un marinero más de dos castellanos y medio. Y d'estas cosas ay diez mill de contar.

Estas islas son todas muy llanas y tierra muy baja, salvo la Juana y la Española: estas dos son tierras muy altas, y en ellas ay sierras y montañas altísimas sin comparaçión de la isla de Tenerife. Son las montañas todas de mill hechuras y todas fermosísimas y fertilísimas y andables y llenas de árboles; pareçen que llegan al çielo. 

E la una y la otra d'estas dichas islas son muy grandes que, como dicho tengo, yo andove por la línea recta çiento y siete leguas por la Juana, y me quedavan dos provincias por andar de la parte de nurueste, en que, según pude comprehender d'estos indios, que de longura no puede aver menos de çincuenta a sesenta leguas, ansí que (¿?) por argumento es muy mayor que Ynglaterra y Escoçia juntas. Esta otra Española es mayor en çerco que toda la España, la que, como dixe arriba, anduve por la lígnea recta de poniente a oriente çiento y ochenta y ocho grandes leguas que en ella ay en aquella cuadra. La Juana es de muchos ríos, y en ella ay grandes montañas y grandísimos valles y vega y campos, y toda llena de árboles y palmas grandísimas y de mill maneras a maravilla. 

La Española en todo tiene ventaja: los árboles no son tan altos ni de la mesma calidad, salvo muy frutíferos y espaçiosos; y deleitables tierras para todas cosas y para sembrar y plantar y criança de ganados, de que en ninguna isla e visto de ningún espeçie. Tiene esta isla los aires a maravilla templados, y las vegas y campiñas a maravilla y sin comparaçión de las de Castilla, y eso mismo los ríos an grandes y buenas aguas, y los más traen oro. Los puertos de la mar son tantos y tam buenos que no lo creerán salvo por vista. 

En éstas ni en otras islas no me e detenido por muchos respectos, como ya ençima dixe, en espeçial porque açiertó de ser inbierno cuando yo corría estas costas, la cuales no davan lugar para que yo pudiese ir al austro, porque estava en la parte del setentrión d'ellas y los vientos siempre fueron casi este tiempo levantes, que eran contrarios a seguir mi navegaçión; después yo no entendía aquella gente ni ellos a mí, salvo cuanto el alvedrío enseñava, bien qu'ellos llevavan pena y yo mucho más, porque yo deseava aver buena informaçión de todo. Y el descanso que yo para esto tomé fue los indios que yo tenía, qu'ellos deprendían nuestra lengua y nos la suya, y después al tanto del otro viaje se sabrá, así que no avía razón de me detener a perder tiempo en ningún puerto en cuanto yo tuviese lugar de navegar. Y también, como dicho tengo, estos navíos que yo traía heran muy grandes y pesados para semejante fecho, y en especial la nao que yo traía, de que vien temeroso estava yo antes que de Castilla partiese. 

Bien quisiera llevar pequeñas caravelas, mas como era este el primer viaje y la gente que llevava era temerosa de hallar la mar brava y dubdosos del viaje, y avía ya avido tantas contrariedades y se atrevía quienquiera a contradezir este camino y poner en ello mill peligros, sin alguna razón que a ello pudiesen dar, me hizieron negar mi voluntad y hazer todo lo que aquéllos que conmigo avían de ir querían, y por fazer una vez el biaje y hallar la tierra. 

Mas Nuestro Señor, qu'es lumbre y fuerça de todos aquellos que andan a buen fin y les da victorias de cosas que pareçen inposibles, quiso hordenar que yo hallase y oviese de hallar oro y minas d'él y espeçería y gente sin número, unos dispuestos para ser christianos y otros para que los christianos (¿?) a ellos, y me dió lugar con maravilla besible adonde yo hiziera la fuerça, la cual agora está o debe estar acavada del todo, y hordené que baxase en ella, en posesión de la villa de la Navidad, la gente que yo tenía en la nao y algunos de las caravelas, probeídos de mantenimientos para más de un año y muy mucha artillería y muy sin peligro de nadie, antes con mucha amistad del Rey de aí, el cual se preçiava de me llamar y tener por hemano; el cual todo amostrava de aver en la mayor dicha del mundo, como dixe, y así el Rey como los otros, de manera que la gente que allá dexé es para sojudgar toda la isla sin peligro. 

Esta isla es el lugar, como dicho tengo, aseñalado por amnos de Nuestro Señor; por donde espero que Su Magestad a de dar a V. A. Tanto oro como abrán menester; espeçería, de una pimienta, cuantas naos V. Al. mandare cargar, y almátiga cuanta mandare cargar, de la cual no se halla hasta oy salvo en la isla d'Exío en Grecia y la venden el Señorío como quieren, que creo que saquen más de cuarenta y çinco mill ducados d'ella cada año; y la lináloe cuanto mandaren cargar, y algodón cuanto mandaren cargar, y esclavos tantos que no ay número, y serán de los idólatras; y creo aver hallado ruibarvo y canela. 

Esto todo hallé agora que fue así de corrida, mas espero en Dios que a la buelta abrá hallado la gente que yo allá dexé otras mill cosas de gran sustançia, porque así les dexé encargado, y les dexé barca y aparejos para ello y para fazer barcas y fustas y maestros de todas artes de la mar. Y sobre todo, tengo por de V. A. Las sobredichas islas todas, y que puede disponer d'ellas así como puede y más cumplidamente de los reinos de Castilla, y en especial d'esta Española.

Concluyo aquí que, mediante la graçia divinal de Aquél qu'es comienço de todas cosas virtuosas y buenas y que da favor y victoria a todos aquellos que van en su camino, que de oy en siete años yo podré pagar a V. Al. çinco mill de cavallo y çincuenta mill de pie en la guerra e conquista de Jherusalem, sobre el cual propósito se tomó esta empresa; y dende a çinco años otros çinco mill de cavallo y cincuenta mill de pie, que serían diez mill de cavallo y çient mill de pie, y esto con muy poca costa que faga agora V. A. En este comienço, para que se tengan todas las Yndias y lo que en ellas ay en la mano, como despué diré por palabra a V. A. Y para esto tengo razón y no hablo inçierto, y no se debe dormir en ello, como se a fecho en la esecuçión d'esta enpresa, de que Dios perdone a quien a sido causa d'ello.

Muy poderosos prinçipes, de toda la christiandad debe hazer muy grandísismas fiestas y en espeçial la Yglesia de Dios, por aver fallado tanta multidumbre de pueblos tan allegados, para que con poco trabajo se tornen a nuestra sancta fee, y de tantas tierras llenas de tantos bienes a nos muy neçesarios, en que abrán todos los christianos refrigerio y ganançia, donde todo estava incógnito ni se conatava d'ello salvo en manera de fábula. Grandes alegrías y fiestas en las iglesias y muchas alabanças a la Sancta Trinidad debe en especial mandar hazer V. Al. en todos sus reinos y señoríos por el gran amor que les a amostrado, más que a otro prínçipe.

Agora, serenísimos príncipes, acuerde V. Al. que yo dexé muger e hijos y vine de mi tierra a les servir, adonde gasté lo que yo tenía y gasté siete años de tiempo y recibí mill oprovios con disfama y çofrí muchas neçesidades, y no quise entender con otros prínçipes que me rogaron, puesto que V. Al. aya dado recaudo a este viaje, que a sido más por inportunidad mía que no por otra cosa, y que no solamente se me a hecho merced, mas aún no se a cumplido lo que se me avía prometido. Yo no demando merçed a V. Al. para athesorar, porque yo no tengo condiçión salvo de servir a Dios y a V. Al. y traer este negocio de las Yndias a perfectión, como el tiempo dará d'ello testimonio; y por tanto les suplico que la honra me sea dada según el serviçio.

Tanbién la Iglesia de Dios deve de entender en esto: a probeer de perlados y devotos y savios religiosos; y porque la cosa es tan grande y de tal calidad qu'es razón que provea el Sancto Padre de perlados que sean muy fuera de cubdiçia de bienes temporales, y muy propios al serviçio de Dios y de V. Al., y por tanto a ella suplico que, en la carta que escriva d'esta victoria, que le demanden un cardenalgo para mi hijo y que, puesto que no sea en hedad idónea, se le dé, que de poca diferençia ay en el tiempo d'él y del hijo del Ofiçio de Médizis de Florençia, a quien se dio el capelo sin que aya servido ni tenga propósito de tanta honra de la christiandad; y que me faga merçed de la carta d'esto, porque yo lo embié a procurar.

Otrosí, serenísimos prínçipes, porqu'el pecado del desagradeçimiento fue el primero punido, yo conozco que, por yo no tenerlo, será todo tiempo de procurar con V. Al. este negoçio, que sin dubda que, si no fuera Villacorta, el cual a todo tiempo que era menester requería y travajava, porque yo ya estava aborrido del todo y todos ya cansados los que avían entendido y entendían en ello. Por tanto, suplico a V. Al. que me hagan merçed de le hazer contador mayor de la Yndias, que yo quedo por fiador que lo hará él bien.

Por ende es razón que V. Al. sepan que la primera isla de las Yndias más llegadas d'España es toda poblada de mugeres sin ningún hombre, y su trato no es feminil, salvo usar armas y otros exerçiçios de hombre. Traen arcos y flechas y se adornan de lásminas de alambre, del cual metal tienen en muy grande cantidad. A esta isla llaman 'Mateninó'. 

A la segunda llaman 'Caribo' (¿?), leguas d'ésta distante. Aquí están aquellos pueblos, de qu'están todos los restantes de las otras islas de Yndias temerosos. Éstos comen carne umana. Son grandes frecheros. Tienen muchas canoas, casi tan grandes como fustas de remo, con las cuales corren todas la Yndias, y son tan temidos que a uno no an par ni ciento. 

Ellos andan desnudos como los otros, salvo que traen los cavellos muy cumplidos, como mugeres. Creo que la cobardía tan grande de los pueblos de las otras islas, qu'es sin remedio, hagan dezir qu'éstos de Caribe sean osados, mas yo los tengo en la estima de los otros; y cuando V. Al. mandare que yo les enbíe esclavos, espero yo de los traer o enbiar d'éstos la mayor parte. 

Éstos son aquéllos que tratan con las mugeres de Mateninó; las cuales, si paren hembra, tiénenla consigo y, si muchacho, críanle hasta que pueda comer por sí y después enbíanlo a Caribo: Entremedia d'estas islas de Caribo y de la Española está otra isla que llaman 'Boriquén', y todo es en poca distançia de la otra parte de la isla Juana, a qu'ellos llaman 'Cuba'. 

En la parte más oçidental, en una de las dos probinçias que yo dexé de andar, la cual se llama 'Faba', naçen todos con cola. Detrás d'esta isla Juana, a una vista, ay otra, que me asiguravan estos indios que otra ay mayor qu'ella, a que llaman 'Jamaica', adonde toda la gente d'ella son sin cabellos; en ésta ay oro sin medida. 

E agora traigo indios conmigo que an estado en las unas y en las otras y saven la lengua y las costumbres. No más, salvo que la Santísima Trinidad guarde y prospere el real estado de V. Al. a Su santo serviçio. Fecha en la mar de España a cuatro días de março de mill y cuatroçientos y noventa y tres años en la mar.

Letter of Christopher Columbus
to Gabriel Sanxis, 
english translation

Letter of Christopher Columbus, to whom our age owes much, concerning the islands recently discovered in the Indian sea. For the search of which, eight months before, he was sent under the auspices and at the cost of the most invincible Ferdinand, king of Spain. Addressed to the magnificent lord Raphael Sanxis, a treasurer of the same most illustrious king, and which the noble and learned man Aliander de Cosco has translated from the Spanish language 
into Latin, on the third of the kalends of May, 1493, the first year of the pontificate of Alexander the Sixth. 
 

Because my undertakings have attained success, I know that it will be pleasing to you: these I have determined to relate, so that you may be made acquainted with everything done and discovered in this our voyage. On the thirty-third day after I departed from Cadiz, I came to the Indian sea, where I found many islands inhabited by men without number, of all which I took possession for our most fortunate king, with proclaiming heralds and flying standards, no one objecting.

To the first of these I gave the name of the blessed Saviour, on whose aid relying I had reached this as well as the other islands. But the Indians call it Guanahany. I also called each one of the others by a new name. For I ordered one island to be called Santa Maria of the Conception, another Fernandina, another Isabella, another Juana, and so on with the rest.

As soon as we had arrived at that island which I have just now said was called Juana, I proceeded along its coast towards the west for some distance; I found it so large and without perceptible end, that I believed it to be not an island, but the continental country of Cathay; seeing, however, no towns or cities situated on the sea-coast, but only some villages and rude farms, with whose inhabitants I was unable to converse, because as soon as they saw us they took flight.   I proceeded farther, thinking that I would discover some city or large residences. At length, perceiving that we had gone far enough, that nothing new appeared, and that this way was leading us to the north, which I wished to avoid, because it was winter on the land, and it was my intention to go to the south, moreover the winds were becoming violent, I therefore determined that no other plans were practicable, and so, going back, I returned to a certain bay that I had noticed, from which I sent two of our men to the land, that they might find out whether there was a king in this country, or any cities. These men traveled for three days, and they found people and houses without number, but they were small and without any government, therefore they returned.

Now in the meantime I had learned from certain Indians, whom I had seized there, that this country was indeed an island, and therefore I proceeded towards the east, keeping all the time near the coast, for 322 miles, to the extreme ends of this island. From this place I saw another island to the east distant from this Juana 54 miles, which I called forthwith Hispana; and I sailed to it; and I steered along the northern coast, as at Juana, towards the east, 564 miles.

And the said Juana and the other islands there appear very fertile. This island is surrounded by many very safe and wide harbors, not excelled by any others that I have ever seen. Many great and salubrious rivers flow through it. There are also many very high mountains there. All these islands are very beautiful, and distinguished by various qualities; they are accessible, and full of a great variety of trees stretching up to the stars; the leaves of which I believe are never shed, for I saw them as green and flourishing as they are usually in Spain in the month of May; some of them were blossoming, some were bearing fruit, some were in other conditions; each one was thriving in its own way. The nightingale and various other birds without number were singing, in the month of November, when I was exploring them.

There are besides in the said island Juana seven or eight kinds of palm trees, which far excel ours in height and beauty, just as all the other trees, herbs, and fruits do. There are also excellent pine trees, vast plains and meadows, a variety of birds, a variety of honey, and a variety of metals, excepting iron. In the one which was called Hispana, as we said above, there are great and beautiful mountains, vast fields, groves, fertile plains, very suitable for planting and cultivating, and for the building of houses. The convenience of the harbors in this island, and the remarkable number of rivers contributing to the healthfulness of man, exceed belief, unless one has seen them. The trees, pasturage, and fruits of this island differ greatly from those of Juana. This Hispana, moreover, abounds in different kinds of spices, in gold, and in metals. 

On this island, indeed, and on all the others which I have seen, and of which I have knowledge, the inhabitants of both sexes go always naked, just as they came into the world, except some of the women, who use a covering of a leaf or some foliage, or a cotton cloth, which they make themselves for that purpose.

All these people lack, as I said above, every kind of iron; they are also without weapons, which indeed are unknown; nor are they competent to use them, not on account of deformity of body, for they are well formed, but because they are timid and full of fear. They carry for weapons, however, reeds baked in the sun, on the lower ends of which they fasten some shafts of dried wood rubbed down to a point; and indeed they do not venture to use these always; for it frequently happened when I sent two or three of my men to some of the villages, that they might speak with the natives, a compact troop of the Indians would march out, and as soon as they saw our men approaching, they would quickly take flight, children being pushed aside by their fathers, and fathers by their children. And this was not because any hurt or injury had been inflicted on any one of them, for to every one whom I visited and with whom I was able to converse, I distributed whatever I had, cloth and many other things, no return being made to me; but they are by nature fearful and timid.

Yet when they perceive that they are safe, putting aside all fear, they are of simple manners and trustworthy, and very liberal with everything they have, refusing no one who asks for anything they may possess, and even themselves inviting us to ask for things. They show greater love for all others than for themselves; they give valuable things for trifles, being satisfied even with a very small return, or with nothing; however, I forbade that things so small and of no value should be given to them, such as pieces of plates, dishes, and glass, likewise keys and shoelace tips although if they were to obtain these, it seemed to them like getting the most beautiful jewels in the world. It happened, indeed, that a certain sailor obtained in exchange for a shoelace tips as much worth of gold as would equal three golden coins; and likewise other things for articles of very little value, especially for new silver coins, and for some gold coins, to obtain which they gave whatever the seller desired, as for instance an ounce and a half and two ounces of gold, or thirty and forty pounds of cotton, with which they were already acquainted. They also traded cotton and gold for pieces of bows, bottles, jugs and jars, like persons without reason, which I forbade because it was very wrong; and I gave to them many beautiful and pleasing things that I had brought with me, no value being taken in exchange, in order that I might the more easily make them friendly to me, that they might be made worshipers of Christ, and that they might be full of love towards our king, queen, and prince, and the whole Spanish nation; also that they might be zealous to search out and collect, and deliver to us those things of which they had plenty, and which we greatly needed.

These people practice no kind of idolatry; on the contrary they firmly believe that all strength and power, and in fact all good things are in heaven, and that I had come down from thence with these ships and sailors; and in this belief I was received there after they had put aside fear. Nor are they slow or unskilled, but of excellent and acute understanding; and the men who have navigated that sea give an account of everything in an admirable manner; but they never saw people clothed, nor these kind of ships. As soon as I reached that sea, 

I seized by force several Indians on the first island, in order that they might learn from us, and in like manner tell us about those things in these lands of which they themselves had knowledge; and the plan succeeded, for in a short time we understood them and they us, sometimes by gestures and signs, sometimes by words; and it was a great advantage to us. They are coming with me now, yet always believing that I descended from heaven, although they have been living with us for a long time, and are living with us to-day. And these men were the first who announced it wherever we landed, continually proclaiming to the others in a loud voice, "Come, come, and you will see the celestial people." Whereupon both women and men, both young men and old men, laying aside the fear caused a little before, visited us eagerly, filling the road with a great crowd, some bringing food, and some drink, with great love and extraordinary goodwill.

On every island there are many canoes of a single piece of wood; and though narrow, yet in length and shape similar to our row-boats, but swifter in movement. They steer only by oars. Some of these boats are large, some small, some of medium size. Yet they row many of the larger row-boats with eighteen cross-benches, with which they cross to all those islands, which are innumerable, and with these boats they perform their trading, and carry on commerce among them. I saw some of these row- boats or canoes which were carrying seventy and eighty rowers.

In all these island there is no difference in the appearance of the people, nor in the manners and language, but all understand each other mutually; a fact that is very important for the end which I suppose to be earnestly desired by our most illustrious king, that is, their conversion to the holy religion of Christ, to which in truth, as far as I can perceive, they are very ready and favorably inclined.

I said before how I proceeded along the island Juana in a straight line from west to east 322 miles, according to which course and the length of the way, I am able to say that this Juana is larger than England and Scotland together; for besides the said 322 thousand paces, there are two more provinces in that part which lies toward the west, which I did not visit; one of these the Indians call Anan, whose inhabitants are born with tails. They extend to 180 miles in length, as I have learned from those Indians I have with me, who are all acquainted with these islands.

But the circumference of Hispana is greater than all Spain from Coliure [Catalonia] to Fontarabia [Fuenterrabia]. And this is easily proved, because its fourth side, which I myself passed along in a straight line from west to east, extends 540 miles. This island is to be desired and is very desirable, and not to be despised; in which, although as I have said, I solemnly took possession of all the others for our most invincible king, and their government is entirely committed to the said king, yet I especially took possession of a certain large town, in a very convenient location, and adapted to all kinds of gain and commerce, to which we give the name of our Lord of the Nativity. And I commanded a fort to be built where forthwith, which must be completed by this time; in which I left as many men as seemed necessary, with all kinds of arms, and plenty of food for more than a year. Likewise one caravel, and for the construction of others men skilled in this trade and in other professions; and also the extraordinary good will and friendship of the king of this island toward us. For those people are very amiable and kind, to such a degree that the said king gloried in calling me his brother. And if they should change their minds, and should wish to hurt those who remained in the fort, they would not be able, because they lack weapons, they go naked, and are too cowardly. For that reason those who hold the said fort are at least able to resist easily this whole island, without any imminent danger to themselves, so long as they do not transgress the regulations and command which we gave.

In all these islands, as I have understood, each man is content with only one wife, except the princes or kings, who are permitted to have twenty. The women appear to work more than the men. I was not able to find out surely whether they have individual property, for I saw that one man had the duty of distributing to the others, especially refreshments, food, and things of that kind.

I found no monstrosities among them, as very many supposed, but men of great reverence, and friendly. Nor are they black like the Ethiopians. They have straight hair, hanging down. They do not remain where the solar rays send out the heat, for the strength of the sun is very great here, because it is distant from the equinoctial line, as it seems, only twenty-six degrees. On the tops of the mountains too the cold is severe, but the Indians, however, moderate it, partly by being accustomed to the place, and partly by the help of very hot victuals, of which they eat frequently and immoderately.
And so I did not see any monstrosity, nor did I have knowledge of them any where, excepting a certain island named Charis, which is the second in passing from Hispana to India. This island is inhabited by a certain people who are considered very warlike by their neighbors. These eat human flesh. The said people have many kinds of row-boats, in which they cross over to all the other Indian islands, and seize and carry away everything that they can. They differ in no way from the others, only that they wear long hair like the women. They use bows and darts made of reeds, with sharpened shafts fastened to the larger end, as we have described. On this account they are considered warlike, wherefore the other Indians are afflicted with continual fear, but I regard them as of no more account than the others. These are the people who visit certain women, who alone inhabit the island of Mateunin, which is the first in passing from Hispana to India. These women, moreover, perform no kind of work of their sex, for they use bows and darts, like those I have described of their husbands; they protect themselves with sheets of copper, of which there is a great abundance among them. They tell of another island greater than the aforesaid Hispana, whose inhabitants are without hair, and which abounds in gold above all the others. I am bringing with me men of this island and of the others that I have seen, who give proof of the things that I have described.

Finally, that I may compress in a few words the brief account of our departure and quick return, and the gain, I promise this, that If I am supported by our most invincible sovereigns with a little of their help, as much gold can be supplied as they will need, indeed as much of spices, of cotton, of mastic gum (which is only found in Chios), also as much of aloes wood, and as many slaves for the navy, as their Majesties will wish to demand. Likewise rhubarb and other kinds of spices, which I suppose these men whom I left in the said fort have already found, and will continue to find; since I remained in no place longer than the winds forced me, except in the town of the Nativity, while I provided for the building of the fort, and for the safety of all. Which things, although they are very great and remarkable, yet they would have been much greater, if I had been aided by as many ships as the occasion required.

Truly great and wonderful is this, and not corresponding to our merits, but to the holy Christian religion, and to the piety and religion of our sovereigns, because what the human understanding could not attain, that the divine will has granted to human efforts. For God is wont to listen to his servants who love his precepts, even in impossibilities, as has happened to us on the present occasion, who have attained that which hitherto mortal men have never reached. For if anyone has written or said anything about these islands, it was all with obscurities and conjectures; no one claims that he had seen them; from which they seemed like fables. Therefore let the king and queen, the princes and their most fortunate kingdoms, and all other countries of Christendom give thanks to our Lord and Saviour Jesus Christ, who has bestowed upon us so great a victory and gift. Let religious processions be solemnized; let sacred festivals be given; let the churches be covered with festive garlands. Let Christ rejoice on earth, as he rejoices in heaven, when he foresees coming to salvation so many souls of people hitherto lost. Let us be glad also, as well on account of the exaltation of our faith, as on account of the increase of our temporal affairs, of which not only Spain, but universal Christendom will be partaker. These things that have been done are thus briefly related. Farewell.

Lisbon, the day before the Ides of March.

Christopher Columbus, Admiral of the Ocean Fleet
 

NOTE: translation to the MAINE University from USA 
http://www.usm.maine.edu/~maps/columbus/translation.html

   
Carta a Santàngel, Edició en castellà de la Carta. 
Impressa per Pere Possa a Barcelona 1493
   
Edició en llatí copiada de la d'en Leandre Coscó
 
.Edició alemanya de Basilea 1497
Carta a Gabriel Sanxis, Basilea -1494, (en llatí)
Hi ha una copia a l'Universitat de Mannheim

Edició alemana d'Estrasbourg de 1498.
Verdeutscht aus der katalonischen Sprache und dem Latein zu Ulm.
Und ist etwas was er dazugesetzt hat zu dem was Ptolemäus und andere Meister der Kartenkunde lehrten und schrieben. Als der es gefunden hat, hat der geschrieben ehe davon geschrieben worden ist und dem König auch davon gesagt worden ist. Ehe daß er gesandt worden ist es zu erfahren.
Gedruckt in Straßburg von Meister Bartlomeß, Künstler im Jahre 1497 am Jeronymustag.
Traducida del catalán y del latín al alemán de Ulm.
Ha añadido algo a la ciencia de Ptolomeo y los otros maestros de la geografía.
Cuando lo encontró, escribió sobre esto antes de hacerlo otros y antes de haberlo comunicado al Rey por otros.
Antes de haber sido enviado para encontrarlo.
Impreso en Estrasburgo por el maestro Bartlomé, artista en el año 1497, en el dia de San Jerónimo.
Començament de la carta a Gabriel Sanxis, Edició de Roma (en llatí)
En totes les primeres versiones conegudes de la Carta, el cognom del descobridor es Colom o Columbus, mai Colón, i en totes es dirigeix al Rei, i no "A ses Alteses".
Posible idioma original de la carta
Pere Català Roca, escriu a "Colom i el mòn català": Si dons les dues versions impreses de la Carta d'en Colom del relat de la descoberta ens trobem amb originals catalans, en la de Santàngel l'any 1493 a Barcelona per Pere Posa, i en la de Sanxis oublicada en alemany i en referencia a una versió catalana (i llatina), aixó vol dir indubtablement que al darrere hi havia un original català, l'original escrit per Colom. 
Aquest també es el parer de Palau i Dulcet.

Per altra part Caius Parellada Cardellach a “Colom venç Colombo” afirma: La carta original de Colom anunciant la descoberta és una de les proves concloents de la seva identitat nacional: va ser tramesa per l’Almirall des de Lisboa a Barcelona el mes de març de 1493 donant compte del seu viatge de descoberta als secretaris del rei, Gabriel Sanxis (tresorer reial), Lluís de Santàngel (escrivà de ració) i als reis catòlics; n’hi hagué doncs, tres exemplars, i els primers destinataris de les cartes eren catalanoparlants (Sanxis i Santàngel) i també el seu primer traductor: Leandre Coscó (que pertangué a la branca aragonesa de la família Coscó originària d’un poble de la Noguera) que va viure molt temps a Barcelona. 

La traducció de Coscó de la carta a Sanxis del català al llatí va ser impresa a Roma la primavera de 1493 abans que Colom arribés a Barcelona des de Lisboa. Comparant-la amb la versió de la carta a Santàngel impresa la mateixa primavera a Barcelona (podria haver estat una traducció d’una llengua hispana a una altra), es veu que els dos autors tenien la mateixa nacionalitat. 

En la versió de Coscó, Colom va descobrir les noves terres per “al nostre millor regne” (pro felicissimo rege nostro) i no pas per a “les vostres alteses”. En la traducció de la carta a Sanxis les Índies són a favor “del rei i reina els nostres prínceps i per a totes les nacions d’Espanya” (“erga Regem, Reginam Principes nostros, et universitas gentes Hispaniae”). 

En canvi en la carta a Santàngel hi diu que els monarques poden disposar de les noves terres “completament com en els regnes de Castella” (tan complidamente como de los reinos de Castilla) (“al amor y servicio de sus altezas y de toda la nación castellana”). El distingit professor Charles Merrill, filòleg romanista, del Mount Saint Mary’s College. Emmistsburg, MD dels Estats Units, va estudiar el tema, i diu que la carta manuscrita és una prova cabdal per afirmar la catalanitat del descobridor. L’any 1497 n’aparegué la traducció alemanya a Strasbourg, i s’hi indica que és una traducció del català i del llatí.

A més a més, es coneixen almenys cinc edicions d’una traducció en vers de la carta a l’italià per Giulio Dati, en la qual s’anomena l’Almirall per primer cop “Colombo”. 

En total foren 70 edicions primerenques de les diverses versions de les cartes a Santàngel i a Sanxis. L’il·lustre historiador espanyol Sr. Antoni Rumeu de Armas, referint-s’hi, diu que: “No hay acontecimiento comparable en propagación en todo lo largo del Renacimiento” i que fou “el certificat de baptisme d’Amèrica”. La carta escrita directament als reis catòlics no va ser coneguda fins l’any 1985, i en donà compte aquest erudit publicant-la al “Librocopiador” aparegut a Tarragona l’any 1988. Però les nou cartes manuscrites de Colom que s’hi publiquen són còpies de mitjan segle XVI. 

L’original de la “carta de Colom als reis” ha desaparegut (dipositat a l’Arxiu reial de Barcelona o a Castella?). Colom en servà una còpia, i n’envià una transcripció als monarques l’any 1500 per segon cop; però els originals també han desaparegut, com les trameses a Santàngel i a Sanxis. Tot i que els originals de les tres cartes van desaparèixer, se’n conserven alguns exemplars d’edicions castellanes de la l’adreçada a Lluís de Santàngel i altres d’edicions llatines i traduccions a altres llengues de la dirigida a Sanxis. Sabem que hi hagué una primera versió de la que dirigí a Santàngel pel seu fill Ferran, fundador de la Biblioteca colombina de Sevilla, que anotà al seu Abecedarium: “Cristoforo Colon. Letra enviada al escribano de racion. 1493. En catalán –4643-“. Aquesta carta enregistrada per Ferran Colom no porta data de compra, i sí que en porten la versió llatina i la versificada en italià per Dati. Això vol dir que la versió catalana fou heretada.

Copies manuscrites de la Carta
De la Carta de Colom als Reis Catòlics es va trobar una copia manuscrita de mitjant segle XVI l'any 1985, dins l'anomenat Libre Copiador trobat a Tarragona, i publicat l'any 1989 en edició facsimil. En aquesta copia hi han unes 300 paraules mes que a les cartes a Santàngel o Sanxis, la majoria coses de petició personal als reis.
 

 


 
     

Toda la información que aparece en esta web es propiedad exclusiva de bcngrafics, Edició Limitada (Barcelona).
Cualquier copia o resumen sin autorización escrita será perseguida judicialmente.
Las imagenes de esta web contienen un codigo encriptado que demuestra su origen,
y los originales en alta resolución obran en nuestro poder.
Esta web fue colocada en internet por primera vez el 15 de Febrero del 1999
Esta es la 9ª edición, 20-05-2009


Tota la web, (disseny, imatges i textes) son protegits mitjançant una llicencia internacional de Creative Commons
Toda esta web (diseño, imagenes y textos) esta protegida por una licencia internacional de Creative Commons
Except where otherwise noted, this site is licensed under a Creative Commons License
 All Rights Reserved, 1999  ©  Reservados todos los derechos